La qüestió és si anem en la direcció desitjada. Bob Dylan no ho tindria ja tan clar després d´escoltar, si fa no fa, les mateixes paraules en boca de Pat Garrett quan intenta convèncer Billy el Nen, el seu antic amic, que marxe d´unes terres hostils, en una escena de la mítica pel.lícula dirigida per Sam Peckinpah, en la qual participa el cantautor com a personatge, Alias, i com a compositor de la banda sonora. Tal vegada a nosaltres ens passe el mateix després d´haver vist The Kid, nova interpretació d´aquests legendaris pistolers. En el 73, sota els plantejaments ètics i estètics del conegut subgènere «western crepuscular», assistim encisats, com Alias, a la crònica d´una amistat truncada per uns temps en què la llibertat personal és engolida per raons econòmiques i financeres inescrutables. Billy, doncs, es presenta com un heroi amb la indeleble estampa romàntica que no es deixa arrossegar per cap convencionalisme, i Pat Garrett (el bandoler que s´ha convertit en autoritat), com un desplaçat que ha venut l´ànima a canvi de la felicitat i de l´amistat. L´ amargor de l´un contrasta amb la despreocupada desimboltura de l´altre. I la història persegueix, amb la música captivadora i els tons ocres i apagats del capvespre, la commoció poètica. És el cant elegíac a un temps morent, a uns valors que s´escolen entre les escletxes provocades per l´egoisme.
En The kid, desapareix la poesia, l´amistat, i es ressalta la brutalitat d´un territori que no està fet per a tous. Alias és substituït per un adolescent que ha d´aprendre en el dur camí de la vida i que ha de triar entre Billy (l´aparent home lliure que amaga una manca de perspectives i de força vital) i Garrett (l´home de llei que ha conseguit superar un passat tèrbol amb constància i determinació). La frase «qui seràs quan açò acabe: sense por a res», que obre i clou la cinta, desvetlla la tria. És un exemple de superació personal dins els límits d´una llei ... magnànima.
Tot i la sintonia d´aquesta nova versió amb una actualitat en què «coaches» de l´ensenyament s´encaboten amb els termes de resiliència i cultura de l´esforç, no estaria de més recordar, difícil anar més enllà, aquells rebels que cavalquen, sense gaires possibilitats i sense el llast d´una reputació futura, cap a la utopia d´un món genuí i lluminós.
