Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Recta final de les eleccions municipals. Si vostè va votar el 28-A pensant en els partits que volia frenar i no en el partit que volia votar, ara podrà elegir i no votar simplement; perquè votar no significa sempre suport a un candidat, sinó rebuig al contrincant: és allò de votar en contra d’algú i a favor de ningú. I com que segons els psicòlegs i neurocientífics el missatge emocional és més convincent que el discurs racional, ull al qüè!, candidates i candidats: facen per connectar emocionalment amb l’electorat i deixen d’invocar el programa electoral, reclam convertit en rutina; i la rutina, com se sap, insensibilitza.
No sé si és burocràcia o negligència, però més que entrebancs són requisits a superar pels espanyols residents a l’estranger cada volta que volen votar; problemes tan habituals ja com la ibèrica tradició sabatina d’anar al puticlub. És la cara lunar de les eleccions. La cara solar, a les Espanyes: on els ciutadans de la Unió Europea poden ser fins i tot candidats (com l’ex primer ministre de França). Cara amable també per a la ciutadania de països extracomunitaris amb dret a vot; i cara inefable per a comunitats tan nombroses com la marroquina i xinesa, entre altres, que no en tenen, de dret. Oros i copes per a uns i espases i bastos per a altres. Els programes electorals parlen d’immigrants, però no escoltem la seua opinió. Parlem sobre ells, però sense ells.
Però tot no són rèquiems, hi ha també glòries: enguany cap colònia d’alemanys s’ha plantejat concórrer a les eleccions locals en un partit polític propi per utilitzar-lo després com a plataforma de pressió, reafirmant així rebuig a la integració. I per últim, allò del que no se’n parla: aquestes eleccions van més enllà dels ajuntaments, ja que els resultats afectaran a les diputacions: òrgans que estimulen un provincialisme disgregador que alguns venen com a vertebrador d’un «projecte en comú» (com si, és un dir, enganyar a Hisenda i follar en grup no foren també plans comuns).
