Al votar aquest diumenge en les eleccions al Parlament Europeu vaig tocar l’urna com si fos la llàntia d’Aladí i vaig demanar tres desitjos: que Jordi Sebastià revalidara l’escó per continuar sent la veu dels valencians a Brussel·les, que Carles Puigdemont arrasara per a disgust de l’establishment i que Ara Repúbliques que incloïa Guillem Agulló, pare del jove patriota assassinat per un feixista, rematara el disgust d’eixa fàbrica d’odi que és la caverna espanyolista. Com que el geni de l’urna no ha concedit el primer desig, un cop més comprovem que els desitjos estan per a ser demanats, no per a ser complits.
Els valencians s’han privat d’un desig que era «just i necessari», com diu el ritual de missa. Just, perquè Sebastià s’ho mereixia; necessari, perquè ens calia tindre veu pròpia a Brussel·les. Quant a Puigdemont i Oriol Junqueras, han sabut construir una epopeia del dret a decidir. El suport que han rebut demostra que genera simpatia tindre enemics implacables com el «trifachito», jutges-sastres que cusen a mida i mitjans i tertulians que guanyen diners odiant. No voleu cols?, dos plats. Això de com l’elecció d’ambdós ha fet la guitza al poder, recorda l’acudit del basc que reuneix la família i diu: si falte a Bilbao que em soterren a Cadis, però si falte a Cadis que em soterren a Bilbao. I això?, li pregunten. I respon: Per fotre!
En Assaig sobre l’estupidesa humana Carlo Cipolla descriu quatre categories d’individus: intel·ligents, incauts, malvats i estúpids. Intel·ligent és qui beneficia els altres i es beneficia ell. L’incaut beneficia els altres i es perjudica ell. El malvat perjudica els altres i es beneficia ell. I l’estúpid perjudica els altres i a si mateix. Vist el treball desplegat pels eurodiputats (defensa de la taronja, corredor mediterrani, canvi climàtic, etc.) i els resultats electorals que han obtingut, deixe a criteri del lector descobrir què hauran premiat o castigat els valencians intel·ligents, els incauts, els malvats i els estúpids.
