"Houston we have a problem» es la frase que Jack Swigert, un dels tripulants de la nau Apol·lo XIII mai va pronunciar però que la sabiduria popular hi ha convertit en la més pronunciada quan apareix qualsevol problema inesperat. I tot just després de conéixer els resultats de les eleccions del passat diumenge segur que ha estat una de les més imitades per alguns dels factòtums de la política espanyola.

A mida que anava endavant el recomte dels resultats de les paperetes que les urnes havien estat recollint durant tot el dia, anava fent-se present que, per una part i una vegada més quedava demostrat que Pedro Sánchez tenia una flor al cul, i anava ensorrant als seus soterradors, als del seu partit i a tots els seus adversaris polítics. El mapa de la geografia espanyola anava tenyni-se de vermell, del roig destenyit de la socialdemocràcia d'un partit que durant una llarga temporada semblava estar de vacances, i del que , alguns pensàvem, que de les sigles havien pegat a fugir la S de socialista i la O d'obrer. La nit anava endavant, els primers vots recomptats eren els de les eleccions europees, i la papereta encapçalada per Josep Borrell era la que més ansies d'elecció havia trobat en el mercat del vot. La nit prometia ser llarga, però fructífera, la rosa socialista tornava a enlairar-se.

Però entre tanta alegria pel triomf no tot anàven a ser flors i violes. Al nord-est de l'Estat els habitants d'una petita aldea plantaven cara a l'imperi, als seus jutges i a les legions de policia i guàrdia civil que els van enviar feia uns mesos per impedir-los votar. Els líders dels rebels havien estat dispersats, uns eren a les presons de l'imperi i altres havien hagut de buscar la llibertat nord enllà, on, segons uns dels poetes nacionals, Espriu, diuen que la gent «es neta i noble, culta, lliure, desvetllada i feliç». I, uns i altres, els empresonats sense llibertat i els que havien buscat la llibertat més enllà, havien tingut la gosadia de fer front a tot un Estat presentant-se a unes eleccions.

I els habitants de la petita aldea, fidels amants del dret a decidir i d'exercir els seus deures, havien decidit amb els seus vots que aquells que la política oficial i oficialista mirava com uns outsiders foren els seus representants en el Parlament d'una Europa on, pel que diuen, les idees volen pel seu cel blau lliurement i sense cap entrebanc. I fou en aquest moment quan a més d'un se li va congelar i amargar el somriure del triomf, Tot just feia quatre dies que un problema semblant l'havien resolt, de moment, suspenent, amb una intervenció sui generis de la legislació, en el seu càrrec de parlamentaris a tres diputats triats lliurement pel poble català. I ara, aquell poble irredempt, tornava a desafiar al poderós Estat triant perquè els represente a Europa a un empresonat i dos exiliats.

Si a tot això afegim que els dos partits independentistes han aconseguit a Catalunya un 49,70 % dels vots, i que 1.719.916 votants de la petita aldea han votat independència i República, i que a Barcelona, capital de l'aldea rebel, per primera vegada des de 1931, ha guanyat les eleccions un partit independentiste i republicà, es arribat el moment perquè algú cride ben fort allò de «madrid, tenim un problema». Perquè ara, el problema no es podrà amagar entre les quatre parets del Congrés i la presó de Soto del Real. Ara el problema s'escamparà per tot Europa i algú, amb el temps, recordarà amb vergonya aquests dies d'oprobi.