Un milió d'espècies estan amenaçades d'extinció i podran desaparéixer a un ritme sense precedents en les pròximes dècades, segons un exhaustiu informe elaborat per 145 experts de 50 països encarregat per un organisme impulsat per l'ONU. L'informe és demolidor i no estalvia contundents advertències: «Assistim a un declivi sense precedents en la història de la humanitat. Maltractar la natura significa frenar la lluita contra la pobresa, la fam o per millorar la salut de l'ésser humà. (...) Els ecosistemes, les espècies, la població salvatge, les plantes i els animals s'estan deteriorant o desapareixent. La vida interconnectada de la Terra es retrau i està cada vegada més desgastada».

No ha sigut un informe més, d'aquells que escoltem per la televisió com una cantarella llunyana mentre gaudim de la tranquil·litat de la llar asseguts al sofà del menjador. De vegades tinc la impressió que una part de la ciutadania es pren les notícies del canvi climàtic, la contaminació i la lenta -i ja no tan lenta- extinció de la biodiversitat del planeta com una cantarella que mai no ens afectarà, que forma part de la cançó mil vegades repetida de la societat postmoderna, un tema en algunes ocasions frivolitzat pels mitjans de comunicació.

En general, la impressió és que la gent no pren consciència d'esta flagrant realitat que afectarà les vides, sense cap mena de dubte, dels nostres descendents i les noves generacions. I la veritat és que el paper de les famílies és essencial per a aturar este demolidor procés. Tan senzill com seria reciclar les deixalles, no embrutar frívolament la ciutat, comprar cotxes que no contaminen, utilitzar els transports públics, fer un bon ús dels nostres electrodomèstics, etcètera, etcètera.

Sovint la impressió és que hi ha gent molt marrana -disculpen l'expressió- que comença per no recollir els excrements del gos i acaba abocant les deixalles domèstiques fora dels contenidors o deixant plàstics a les muntanyes o a la vora de la mar. És una qüestió elemental d'educació ciutadana. Però més enllà de la cantarella moral, que no per mil voltes repetida és menys veritat, l'advertència dels científics és cosa seriosa i el rigor de l'informe -de 1.500 pàgines- està fora de dubte. Precisament ara que venen les eleccions europees alguns partits han inclòs en els seus programes polítics esta sagnant realitat.

A mi, com a poeta, este procés em fa pensar que en la mesura que l'home biològic s'ha allunyat de l'home cultural, és a dir, que hem passat de ser dominats per la natura a dominar la natura, les coses han anat com més va pitjor. M'agradaria veure què faria l'home postmodern, amb totes les comoditats culturals possibles, enfrontat a les duríssimes condicions de l'home llançat a la intempèrie del Paleolític.

Què cantaran els poetes ara que veuen que la natura mor lentament a causa, entre altres moltes coses, de la contaminació i el canvi climàtic? Poetes que com Goethe pensaven que la bellesa era una manifestació de les forces secretes de la natura que havien restat ocultes. O el mateix Francesco Petrarca i els seus bellíssims sonets panteistes. El gran Leonardo da Vinci trobava que la bellesa de l'artista es trobava en els principis originals de la natura.

Henry David Thoreau va passar dos anys i dos mesos en una cabana al costat d'un llac de Concord (Massachusetts) per a escriure l'obra Walden, un dels llibres més honestos, valents i impactants en defensa de la vida senzilla als boscos. I què escriuria el gran poeta anglés William Wordsworth? La llista seria veritablement llarguíssima, estos són exemples a l'atzar que m'ha portat a col·lació el pensament mentre escric este article.

En conclusió: allò que sabem els poetes -clàssics, moderns o postmoderns- és que l'ànima del món, amb paraules de Goethe, es manifesta amb la contemplació de la natura. I si matem l'ànima del món, ens matarem a nosaltres mateixos en un suïcidi col·lectiu que condemnarà per a sempre la vida d'este extraordinari i bellíssim planeta. La mort de l'ànima del món és la mort de la Terra.