Al Maestrat, viu des de fa segles i solcat per carreteres no arranjades des de fa segles, se celebrà fa uns dies l'anomenada Festa per la Llengua, cita valenciana de nord a sud. I en la ciutat de Rossell, que acollia la cívica reunió, l'alcalde matiner i progressista des de fa 20 anys, Evaristo Martí, va rebre els assistents de la comarca i de més lluny, amb un reconeixement de l'educació com a autèntica saba de la vitalitat social.
Les noves generacions escolars, entre les muntanyes despoblades de la Tinença de Benifassà i la mar de Vinaròs, practicaren durant tot el dia els jocs i els pensaments de la vitalitat ecològica escolar integrada al medi. I tal esclat era possible perquè l'escola del CRA La bardissa, agrupant Rossell, Sant Rafael i la Pobla de Benifassà, atresora una rigorosa i participativa capacitat des de fa dècades, representades per la directora, Marisa Forner, que reflexionava sobre un dels fruits gloriosos de comunicació social: la revista Niños, en valencià, feta amb el treball col·lectiu i anònim des del 1972, a l'espera del reconeixement universal, que des d'ací s'aconsella i notifica.
Si com jo, algú torna de Rossell cap al sud superpoblat de la costa, per la xarxa descuidada de carreteretes, li podran passar anècdotes com aquell migdia, quan, davall d'un sol escandalós, després de detindre'm a escoltar la coral rítmica i aèria de les campanes de sant Llorenç de Càlig, sobre l'asfalt mòdic de la travessia cap a Benicarló, la primera gavina del Mediterrani atacà una rata i s'estimà més de persistir a picotejar-la que eixir fugint abans de la mil·lèsima de segon que el Renault i jo mateix la sortejàrem sense prendre mal. Això sí, després de la ciutat de l'editorial Onada, i per la ruta entre el castell i el campanar d'Alcalà de Xivert, s'arriba i vaig arribar a la Plana.
Però, ja a casa, la jornada no havia acabat. L'ordinador engegat de vesprada em propulsava la més gran de les anècdotes recents: segons un estudi del prestigiós IVIE, les activitats relacionades amb la Llengua, aporten quasi el 3 % del treball valencià, i el 2'1 % del PIB. L'educació primària i secundària n'és el sector de major contribució -inversió pública sense la qual la Comunitat Valenciana civilment desapareixeria. I parlem clar: les indústries de la llengua, les editorials, comunicatives i de l'espectacle, només hi aporten el 0'6% de la renda, i 0'8 % de llocs de treball.
Entre la glòria de la inversió pública educativa i la catàstrofe suïcida de les dades de creació i consum cultural, i la resistència progressista de les diverses generacions del Maestrat, ací ens trobem i ací ens quedem.
