És un poc indignant i causa no poca perplexitat i desconfiança en la presumptament honorable institució judicial llegir una resolució com la que ha fet el Tribunal Suprem per a paralitzar el procés d’exhumació del general Franco. No entraré en el fons, no sóc qui per a emetre cap opinió feta amb rigor jurídic, però si en la forma perquè la sentència diu explícitament que Franco va ser cap de l’estat espanyol des del dia 1 d’octubre del 1936 fins la seua mort el 20 de novembre del 1975.
Desconec si ha sigut un error o quina ha sigut la causa d’esta afirmació que ha alçat no poques controvèrsies perquè, més enllà del dubte, és molt preocupant el fet que al darrere d’una institució tan important de l’estat democràtic hi haja una visió de la història espanyola que no es correspon amb la legalitat constitucional ni el rigor històric. No sé què haurà passat, però esta és una de molt grossa, sobretot en estos temps que corren de febre constitucionalista i legalista, ara que els partits de dreta i extrema dreta es mostren tan rectes, ferms i contundents davant la defensa de l’estat i de la Constitució del 78.
No vull imaginar, en absolut, que els jutges del Suprem opinen realment que el general Franco, que amb Sanjurjo i Mola i Queipo de Llano i altres van conspirar contra la Constitució en vigor del 1931 i protagonitzaren un colp d’estat que va causar una guerra civil amb milers de morts i molta violència, era el cap d’estat legal el dia 1 d’octubre del 1936.
Jo diria que allò era un directori de conspiradors contra un règim que, amb tots els problemes i els conflictes socials possibles, era el règim legal i democràtic. No vull imaginar, en absolut, que hagen legitimat la Junta de Defensa Nacional, celebrada a Burgos i integrada per tots els militars colpistes, que va atorgar al dictador el títol de Generalíssim dels exèrcits i cap d’estat, precisament el dia 1 d’octubre del 1936. Ho dic perquè tothom sap que la guerra civil va durar tres anys i aleshores els militars eren els colpistes, colpistes de veritat, ara sí, vull dir, amb fusells, guerra, morts i violència, molta violència, la cosa estava ben clara, colpistes contra la constitució i el cap de l’estat legal que era Manuel Azaña, president de la Segona República Espanyola.
La qüestió és que esta notícia, casualitats de la informació, ha anat precedida als mitjans d’informació per les acusacions del Ministeri Públic - era el moment de les conclusions del juí- contra els polítics catalans empresonats pel procés independentista. I la veritat és que, segurament encara influenciat anímicament per l’anterior informació del Suprem, m’ha sobtat la contundència dels fiscals acusant els independentistes de «colp d’estat», «rebel·lió», «atacar l’ordre institucional mitjançant procediments il·legals», «intentar liquidar la Constitució del 78», etcètera, etcètera.
No vull relacionar els dos assumptes jurídics, ni fer cap demagògia fàcil, però, francament, sorprén molt la virulència jurídica contra uns polítics que organitzaren un referèndum -encara que fóra il·legal- on no hi va haver violència estructurada, en opinió de l’advocada de l’estat, i la benevolència d’un alt tribunal com el Suprem en una resolució judicial amb un militar colpista contra el règim constitucional legal i democràtic de la Segona República.
A fi de comptes, Franco va ser un militar que va iniciar una guerra civil que va causar milers i milers de morts i molta violència, ara sí, i va fundar un règim il·legítim. No vull pensar, en absolut, que els senyors jutges i fiscals es deixen dur per una visió ideologitzada de la política i de la història. En qualsevol cas, entre militars i polítics colpistes, em quede amb els polítics, si més no les urnes no fan cap mal, però els fusells, la guerra i les armes sí.
