El cantonalisme va ser una versió localista del republicanisme federalista espanyol del segle dinou, diuen els politòlegs entesos en la matèria. No és aquest cantonalisme, si més no, al que m'estic volent referir, no. No és això. Per «cantó-nalisme» definesc ara mateix l'obsessió dramàtica de Toni Cantó, el representant valencià del partit «Ciudadanos», el Cs, el partit que un dia va perdre l'apòstrof per tal que ningú no l'identificara com a «català», no fora cas.
Vull dir que per «cantó-nalisme» i per «cantó-nalista» entenc el discurs personal i personalista del «ciudadano» Cantó. Amb això, certament, no estic transvestint el personatge amb cap bandera tricolor, ni volent-lo convertir en un radical republicà federalista (Déu me'n lliure!). Seré més clar: Cantó-nalisme és la manera provinciana d'actuar i de fer política localista del senyor Cantó: també pot dir-se que es tracta de la manera personalista de dir del representant o líder mediàtic del Cs en la Co. Va. (abans d'Alí Babà).
És la manera d'intentar mostrar-se ell com el protagonista principal del seu propi nacionalisme. Cantó (ell, per tant), seria la representació de la dita solar del rei francés: la nació o regió que ofrena les glòries sóc jo. El cantó-nalisme seria la manera de ser nació-nalista de Toni Cantó. Un provincialisme de dretes, per suposat, i posable en pràctica entre alguns sectors de la provincia d'Alacant, on en altres temps es plantejaren moviments polítics d'aquest tipus, com Alicantón (només caldria treure la «n» final), moviments que enllaçarien amb la idea franquista del Sudeste, on la provincia «alicantina» quedava unida a Múrcia, inclosa Cartagena -territoris de tradició cantonalista-, i forçosament separada de València, la capital històrica dels valencians (regne o país). Què en pot pensar, d'açò, la gent de Dénia, d'Alcoi, d'Elx, de Crevillent, d'Oriola...
Potser als lectors el que escric els semble un joc surrealista, o un malsomni, però no puc evitar pensar-hi, cada volta que sent el polític Cantó dir el que diu. En tot cas, temps tindrem per a interpretar més subtilment les seues eixides de to. De moment, Toni Cantó sembla estar disposat a seguir aquesta funció farandulesca, o representació dramàtica; una representació en la que ell vol fer d'actor protagonista, eclipsant la popular Bonig i esperant que les veus ultres de Vox li facen de cor.
En seguirem parlant. Hui per huí, però, el veritablement important és veure com acabarà de concretar-se el nou pacte Botànic que ens haurà de governar aquests quatre anys. Per sort.
