11 de junio de 2019
11.06.2019
Ni un minut de glòria

El cel es quedà esperant

11.06.2019 | 20:19
El cel es quedà esperant

Fa vuit anys un 15 de Maig va haver-hi una gran manifestació, la dels «indignats» on gent de tota mena va eixir als carrers per expressar la seva protesta davant la situació en què una greu crisi econòmica havia deixat la majoria de ciutadans. En acabar la protesta una quarantena de persones va decidir continuar fent públic el seu malestar i va acampar a la Puerta del Sol de Madrid. Aquella acampada fou el tret d'eixida perquè les places i els carrers de tot Espanya s'emplenaren de gent, especialment jove, que semblaven decidits a trencar el silenci i mostrar la seua repulsa a la manera de fer política que, des del 1978, havia pres el poder de manera alternativa.

Les places de les principals ciutats van acollir els debats que milers de persones de tota condició feien esclatar, i una nova forma de fer política semblava ser a punt de nàixer. Ben aviat començà a aparéixer per les televisions un jove, amb un discurs convincent, desinhibit en la manera de ser i en la seua figura, manegues de camisa, melena recollida i amb un estil gens encarcarat, i a poc a poc va guanyant-se l'audiència, especialment des d'un dels programes de la cadena de l'editorial Planeta. Era Pablo Iglesias, la gran esperanza de la nova política espanyola.

Ben aviat alguns d'aquells joves, generalment professors universitaris, van fer el salt a la política institucional. Primer amb la creació de Podemos, nom que barreja la sensació de poder i de comunió dels fidels i que va escampar per tot arreu aquell crit de «sí se puede». El següent pas seria l'assalt als escons institucionals que va arribar amb les eleccions europees del 2014 on ja el líder, Pablo Iglesias, va arribar a l'Eurocambra amb el seu rostre com a logo de la papereta electoral. No seria l'únic d'aquesta colla de nous polítics que usaria el seu rostre com a logo, un any després Ada Colau va fer el mateix per arribar a l'alcaldia de Barcelona.

I aixi fins arribar, el 2016, a ocupar els escons de la casa gran de la Carrera de San Jerònim espentat i amb els vots de milers de ciutadans que, esperançats, crien que una nova forma de fer política era possible. En les eleccions generals del 2015, en solitari o en coalició amb altres formacions va obtenir 69 escons. I van ser molts els que pensaren que, per fi, era possible una nova manera de fer política. Des de Podemos veien possible fer el sorpasso al PSOE, i arribar a l'escó blau de President del Govern. I Pablo Esglésies arengava els seus fidels tot dient-lis que «el cel no es pren per consens sinó assaltant-lo», com a bon excomunista coneixia la frase que Marx ja havia escrit en una carta a un seu amic. Però mai van assaltar el cel. Al contrari, es van adaptar a la vella política, la d'eixa casta que vilipendiaven quan ocupaven places i carrers, escapçant les esperances de molts dels que havien cregut que, amb ells, si que es podrien fer possibles noves maneres de fer política, de fer política pels més necessitats, de fer política pel bé comú, de fer política per millorar les ciutats i no per millorar la manera de viure dels nous polítics.

Ningú va assaltar els cels, el cel, com en el film Heaven can Wait, pot esperar mentre alguns dels que cridaven «sí se puede» s'amaguen sota el paraigües de la vilipendiada casta de C's per continuar al seu tro municipal anteposant el seu ego a les necessitats de la ciutat. Digam que parle de Colau.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook