Francisco Umbral digué en un programa de televisió que ell concebia la literatura com un acte de nostàlgia, que no volia escriure històries deslligades de la seua vida passada i confessava la seua inutilitat per a crear, des de l´asèpsia, obres de pura ficció. Potser això responga a una disposició psicològica en què el gaudi del present tangible , rebutjat de manera conscient, és substituït per la fruïció d´un present reconstruït que no cessa de reclamar bocins de passat en cada una de les mirades.
Són escriptors centreeuropeus els exemples més evidents d´aquesta malaltia anímica. La diagnosi descobrix que l´origen està en una alteració traumàtica d´algun punt concret de la vida o de la història. La dessagnada Europa ha alterat fronteres i ha trasbalsat identitats , ha fet desaparèixer models de vida que semblaven tan immortals com l´antiga Constantinoble, i ha anorreat utopies que desitjaven societats justes. Stefan Zweig, en El món d´ahir mostra la innocència idíl.lica d´una Viena a les portes de la Gran Guerra. 14 de Jean Echenoz descriu la mateixa feliç ceguesa des de París estant. Després ve la postissa felicitat dels anys vint , avantsala d´impensables genocidis , aquesta vegada al cor mateix de l´avançada civilització occidental (Sebald n´és conscient); tambe ací, just a les terres que trepitgem. I des de finals del mateix segle, l´heteròclit segle XX, tota una sèrie de museus d´objectes inservibles a l´antiga zona del Pacte de Varsòvia són la plasmació gràfica d´unes quantes generacions perdudes i desballestades. L´escriptor recull tots aqueixos traumes, en absolut peces d´anecdotari, i els eleva a categoria per senyalar una felicitat perduda, o el que és pitjor, una felicitat mai no consumada, com sembla desprendre´s particularment des dels Balcans del serbi Dragan Velikiç o de la croata Dubravka Ugresiç, amb el seu nostàlgic museu de la rendició incondicional, espill d´un món irremeiablement dissolt. Al darrere, una tragèdia personal, una profunda emoció: el hieràtic Umbral sempre va estar marcat per la pèrdua d´un fill de cinc anys, malalt de leucèmia.
I a l´altra banda, els lectors hipocondríacs, fàcils despulles de l´enyor, medicats amb antídots per sobreviure a aquesta mòrbida flaire de la nostra estimada Europa provinents del mateix centre: el dubtosament idiota soldat Swejk, el voluntàriament zero a l´esquerra Jakob Von Gunten, o l´exageradament desvergonyit Patán de l´inoblidable Pierrenodoyuna, per adjuntar també algun difús record de collita pròpia.
