Ja tenim nous Ajuntaments, i dissabte les vam veure de tots els colors. Cap problema allà on algú havia aconseguit la majoria absoluta, unions més o menys probables entre partits més o menys afins, alguna que altra sorpresa, i, especialment en les grans ciutats la proba que moltes vegades la política, el buscar el bé comú, queda prostituïda pels diners i les ansies de poder, i, aleshores, ja no estem parlant de política sinó de negocis, que es el fi suprem per molts en el seu assalt al poder.

Fa anys, el 1995 al País Valencià van tindre l'anomenat «pacto del pollo» pel que el PP recolzat en Unió Valenciana van repartir-se el poder sota el manament d'un Eduardo Zaplana que una vegada arribat a l'alcaldia de Benidorm, mitjançant els vots de dos traïdors a les segles del PSOE, tenia ja molt clar que a ell tampoc era la política d'aconseguir el bé comú dels valencians el que el movia des de la més alta cadira del poder, tan sols eren negocis, com s'ha demostrat molts anys després.

I si els valencians tenien el «pacte del pollastre», on Lizondo deia gràficament a qui li tocava pit i a qui cuixa, a Catalunya tenen el que jo m'atrevisc a batejar com el «pacte dels perfums», que, finalment, ha aconseguit barrar el pas a l'alcaldia de Barcelona a un candidat independentista i republicà, fent alcaldessa a Ada Colau, l'adalil dels desnonaments, que renova la seva vara de comandament de l'Ajuntament amb els tres vots imprescindibles d'un assalariat de Blackstone, el fons d'inversió campió en desnonaments a Barcelona.

La setmana passada una exclusiva del diari Ara ens assabentava de com Manuel Valls, desnonat de la política francesa, havia arribat a Barcelona, als voltants del 21-D, per ser el «cavall blanc» de les élites que sovintegen l'exclusiu Circulo Ecuestre. Sopars en casa de l'empresari Mariano Puig, expresident de la perfumera Puig, i també en casa d'Isak Andic, fundador de Mango, van ser l'origen d'aquest llençament de Valls a la cursa per l'Ajuntament de Barcelona, segurament amb el desig de fer-lo alcalde, doncs es ben sabut que a tota aquesta colla de la Upper Diagonal mai els hi ha semblat bé la senyora Colau.

Valls va exigir una retribució neta i mensual de 20.000 euros, i una part del món empresarial va acceptar fer-se càrrec del finançament. Com que no han aconseguit el seu propòsit de fer-lo alcalde han decidit que la seva inversió estaria més segura amb Colau com alcaldessa, vigilada des del mateix govern de la ciutat pel PSC, i de molt a prop pel seu representant a l'Ajuntament, un Manel Valls, que es creu un nou Napoleó, fracassat en unes eleccions on els seus mentors pensaven enlluernaria als votants amb la seua aura d'ex primer ministre de França.

Dissabte no fou un dia alegre per la renovada alcaldessa, els pocs somriures que li van veure van ser forçats, al Saló de Cent hi era present un regidor, Forn, que en acabar l'acte tornaria a la presó de Soto del Real, crits de llibertat tant dins com fora de l'Ajuntament. Colau, l'últim bastió del «podemisme» en una gran capital, tenia entre les mans una vara d'alcaldessa que li cremava, les primeres paraules de Valls van ser per recordar-li que «sense els meus vots no seria alcaldessa». Un primer avis que anuncia que els mecenes de Valls voldran cobrar la seua inversió fent bo l'adagi llatí del “do ut des”, et done perquè em dones. Perquè, crec que ha quedat molt clar, no es política, son negocis,de vegades aprofitant l’ego d’alguns alcaldables.