21 de junio de 2019
21.06.2019

Una renovada pulsió imperial

21.06.2019 | 21:26
Una renovada pulsió imperial

En plena crisi política de l'independentisme català, en una etapa marcada per l'aparició de Vox, un partit d'extrema dreta d'inspiració franquista, en un moment en què el Tribunal Suprem ha suspés l'exhumació del general Franco del Valle de los Caídos, l'assaig Imperiofobia y leyenda negra: Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio español (Siruela, 2016), de María Elvira Roca Barea, s'ha convertit en un autèntic fenomen editorial amb més de cent mil exemplars venuts i una gran popularitat als mitjans de comunicació.

L'assaig, prologat per Arcadi Espada, ha tingut també una consideració i una acceptació inusitada entre determinats polítics i intel·lectuals. Persones com el mateix Arcadi Espada, Mario Vargas Llosa, Josep Borrell o Isabel Coixet han mostrat el seu entusiasme més desaforat per les teories de Roca Barea i fins i tot l'autora ha sigut proposada per al premi Princesa d'Astúries per gent tan significativa com Fernando Savater, Felipe González, Alfonso Guerra i Esteban González Pons, entre moltes altres.

En síntesi, el plantejament del llibre és que la imperifòbia o fòbia als imperis és una espècie de complex que adoba les llegendes negres impulsades pels nacionalismes i les nacions europees més menudes– en este cas Alemanya, Països Baixos i Anglaterra- i alimentades pels intel·lectuals de l'Humanisme, el Protestantisme, la Il·lustració i el Liberalisme en cada època històrica corresponent.

Segons Roca Barea, els imperis són bons per a la humanitat perquè «rompen estructuras de poder locales, viejas y cuasi sacralizadas, con redes clientelares muy consolidadas y poco flexibles» i són un «totum revolutum de gentes diversas y, en ocasiones, desclasadas, o sea, una meritocracia (...) que ofrece oportunidades de promoción social que antes no existían» i les llegendes negres són fruit, per tant, d'un prejuí dels intel·lectuals amb mala consciència.

Els presumptes imperis als quals fa referència l'autora són Rússia, Espanya, Roma i Estats Units. Però, a fi de comptes, sembla que l'argumentació és una justificació per a parlar de la hispanofòbia, vinculada a l´humanisme italià, el nacionalisme luterà, l'anglicanisme d'Anglaterra i el calvinisme dels Països Baixos. Quatre són els assumptes essencials: la Inquisició, Amèrica i el genocidi, la Il·lustració i el Liberalisme.

Davant d'esta renovada pulsió imperial que tant recorda els temps de la «pérfida Albión», el professor José Luis Villacañas, col·laborador de Levante-EMV, ha publicat un assaig Imperiofilia y el populismo nacional-católico (Lengua de Trapo, 2019) on argumenta, amb la precisió, la claredat i el rigor característic de la seua escriptura, que el llibre de Roca Barea és un artefacte ideològic propi del populisme intel·lectual reaccionari que considera (encara!) el protestantisme i Europa com enemics.

Villacañas critica, entre moltes altres coses, que Gran Bretaña, l'imperi més decisiu dels occidentals, no tinga la consideració corresponent en el llibre, ni tampoc Turquia, un dels més extensos de la història. Amb altres paraules: l'assaig lloa descaradament els Estats Units de Donald Trump, la Rússia de Putin i l'Espanya imperial de José María Aznar i Pablo Casado. En definitiva, la pulsió imperial, destinada a estimular la deprimida autoestima espanyola, té un caire capciosament ideològic.

El seu indissimulat maniqueisme entre bons i dolents, segons les manifestacions complaents o crítiques, denigra a intel·lectuals com Chomsky, Gore Vidal o Susan Sontag, entre altres, com a conspiradors antiamericans pel seu sentiment de culpa imperial i no considera el dret a la llibertat del pensament individual i la reflexió crítica.

Evidentment, segons l'autora, el dominic Las Casas és el factòtum de la llegenda negra espanyola a Amèrica.
És clar que la història, sovint barrejada amb la propaganda més espúria, depén en gran part dels interessos ideològics i de poder polític de qui la conta. L'imperi espanyol (en realitat una monarquia hispànica que agrupa extensos territoris), basat en el nacional-catolicisme, va generar enemics i llegenda negra o gris, tot és matisable. Una altra qüestió seria analitzar quina va ser la seua aportació més enllà del dogma religiós a la història d'Occident. Certament, van haver-hi imperis i nacions que van generar també llegendes negres i astutes llegendes blanques.

Però clar, convertir els imperis -alguns imperis- en benefactors de la humanitat i els pensadors crítics en forjadors de llegenda negra només es pot entendre des de la manipulació ideològica i la subjectivitat, com lúcidament argumenta el professor José Luis Villacañas. Una renovada pulsió imperial en un moment de reviscolament dels plantejaments polítics més reaccionaris.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook