T'estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l'alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m'has oblidat? Dia a dia m'esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l'afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos.
Hui, la teua mirada vaga per boirines desconegudes. I em dol l'ànima, i el dolor em sacseja les entranyes, però no t'hi puc acompanyar: sense voler, vas traspassar una porta que es tancà per sempre més darrere dels teus passos insegurs, i jo no sé trobar-ne la clau, ni tan sols descobrir on se n'amaga el pany.
És possible que no t'inspire res el meu nom? Tantes vegades com me l'has xiuxiuejat a cau d'orella. No reconeixes la meua veu, la que et reclamava i que ara s'ha convertit en una minsa canya de pescar òrfena d'ham? I el rostre que se t'acosta per fregar-hi un bes mullat en llàgrimes, vida, no és ja el remolí que et sacsejava el cor?
A l'alba, netege els vidres de casa per deixar entrar-hi els flocs de llum que arrancaves a la crinera del sol per a mi. I quan s'anuncia el capvespre, recull dolçament les llavors que t'he anat sembrant sobre els llavis secs i les deposite a l'armari de l'esperança, per si un dia em tornes a mirar amb el desig i la urgència dels primers focs de l'amor.
Ara em dic Memòria. He esdevingut una meitat d'un tot, sola. Sola amb tu. Sola. A poc a poc em reconcilie amb el destí que t'ha devorat la feblesa del temps desagraït. M'he multiplicat. Sóc més poderosa. Visc per tu i per mi. Estime per tu i per mi. Ric i plore per tu i per mi, maldic per dues veus i cride per quatre goles, però avance. Avance perquè cada pas que tu no fas, jo te'l dibuixe a les ninetes dels ulls i així, només així, crec que aconsegueixes intuir de què va el món i aquesta existència que passa silenciosa al teu costat. I no pararé. Teixiré somnis renovats que acomplirem en la intimitat que ens deixa l'oblit, per arribar al lloc on vius ara i on sé que m'esperaràs eternament. Serem una història que es va refent, un trencadís de vivències bell i vell. Te'n recordes, company? Sóc tu i jo. Jo i tu. Sóc nosaltres per cada instant que ens ha d'unir.
No li digueu Alzheimer. Digueu-li amor sostingut. Amor en carn viva. Amor de per vida.
