Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

De dols i delits

De dols i delits, que diria el clàssic. Certament, aquests darrers dies han estat així: de dols i de delits. De dols perquè he tingut notícia d'un seguit de defuncions que m'han adolorit; de delits, perquè alhora he rebut alegries esperades o no. I és que la vida, com diuen els textos bíblics va així: hi ha dies per al patiment, com n'hi ha per al gaudiment: dols i delits.

Els dols els han provocat els anuncis seguits de defuncions de persones conegudes, reconegudes, apreciades i respectades, amb les que he tingut relacions personals, i també professionals. Persones a les que he tractat i amb les que he compartit moments i experiències gratificants. Parle d'Antonio Vergara, el crític gastronòmic; parle de Nacho Errando, antic amic i valent editor de «tebeus» heterodoxos, del poeta Antonio Cabrera, i de la mestra, escritora i bona amiga Carme Miquel. Tots quatre han faltat en cosa de dies, i deixant un rastre de silencis.

Als quatre els he seguit com a lector, perquè el que feien em mereixia interés i admiració, i amb tots quatre he compartit en circumstàncies diverses la passió per la vida i per la literatura. A Vergara, aquells que ens hem interessat per la gastronomia li deurem sempre haver sabut mostrar la diversitat de la cuina comarcal i casolana dels valencians. A Nacho Errando, el recorde per la seua creativitat juganera i per haver promogut una iniciativa com Els tebeus del Cingle, en la qual vaig participar amb altres, allà pels llunyans setanta, possibilitant l'emergència dels primers dibuixants de còmics de la dita escola valenciana. D'Antonio Cabrera tindré sempre la companyia intensa dels seus versos sentits, i un profund respecte per la seua obra, encara que, com a persona, no l'haja tractat a fons. Per últim, la més sentida de totes, la desaparició de l'amiga sempre somrient i amable, Carme Miquel, la mestra, l'activista valencianista, la novel·lista, la tantes i tantes coses que no caben en aquesta cistella de mots. A ella, el meu reconeixement: per tot.

I després d'aquests sincers condols públics, com a mostra del meu afecte personal, només em queda, companys lectors, convidar-vos no a cap ritual de dol, sinó a la cerimònia vital de la màgica nit de Sant Joan, a gaudir de la festa amorosa, a sentir-vos de foc viu i a escoltar la música estiuenca del mar, perquè la vida s'ha de viure en el dol tant com en el delit.

Compartir el artículo

stats