Diumenge a boqueta nit, entre l'espetec sorollós dels petards i coets que des de tots els racons em recordaven que la revetlla de la nit de Sant Joan era en marxa, em dedicava a fullejar vells escrits que, en la distancia, em recordaren el meu estimat País Valencià i la meva enyorada València. I vaig topetar amb un text de Joan Fuster, que un diumenge de processó de Corpus ens havia deixat orfes de la seua sapiència. El «solitari de Sueca» en 1966 escrivia en la revista Mirador un text titulat «El cas valencià» on, entre altres coses deia «El Règim ha procurat per tots els mitjans accentuar el provincianisme tradicional, en el sentit de promoure la resignació cofoia, l'esperit de subalterns i el “para ofrendar nuevas glorias a España”. El procés de despersonalització nacional ha rebut estímuls eficaços, i la pèrdua de “consciència” afecta tots els nivells del comportament comunitari, des de l'idioma a l'economia». La cita es llarga, però necessària i actual en aquests moments, que, malgrat tindre una Llei d'Us del Valencià aprovada el 23 de novembre de 1983, tot just el mateix dia que Joan Fuster complia 61 anys, alguns s'entesten en no complir-la.

Malgrat la Llei d'Us del Valencià, aprovada pel Govern socialista de Joan Lerma, em sembla que les paraules de l'autor de Nosaltres els valencians continuen vigents. Aquesta es una llei que es va fer per protegir els drets dels usuaris del valencià, per dir ben alt i clar que l'us del valencià davant l'administració es un dret al que ningú deu posar impediments. Però, la pèrdua de la «consciència» de ser valencians i tenir uns drets continua sent una realitat per terres valencianes, especialment en les grans ciutats i una part de l'administració.

Fa uns mesos era una metgessa d'un ambulatori de València qui es negava a atendre una pacient si no li parlava en castellà, després, fa unes setmanes, un policia local d'Alacant, amb gran dèficit d'educació, va increpar un ciutadà perquè es dirigia a ell, tota una autoritat, en una llengua que no era el castellà. Sols va faltar-li demanar a crits a aquell ciutadà, que li paga el sou, allò de «háblame en cristiano», com si Deu parlés la «lengua del imperio». Segurament cap d'aquest funcionaris ha rebut una reprimenda per part dels seus superiors, en matèria d'idioma els administrats ens trobem en situació de claudicació, perquè des d'algunes instàncies del Govern semblen no creure en aquella vella Llei d'Us del Valencià aprovada per ells mateixos fa més de trenta cinc anys.

Gabriela Bravo, Consellera de Justicia, Administració Pública i Interior, fa pocs dies en una entrevista a Las Provincias va donar un titular on afirmava «Entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià cal garantir la salut del ciutadà». I no, senyora Consellera, no, el que cal garantir es les dues coses, una bona atenció sanitària i el dret, que té per llei, el pacient a ser ates en valencià, primer perquè es un dret i en segon lloc perquè pot haver-hi pacients d'una edat provecta que no s'expressen bé i còmodament en castellà. Fa vint anys en una aldea gallega una anciana em deia que ara anava contenta al metge perquè aquest li parlava en gallec, ella em parlava en gallec i jo en valencià. Es un fet. També la Consellera el 2017 deia «Usar el valencià es un dret, no una obligació». Si qui dirigeix l'administració pública opina així, què voleu que facen alguns dels funcionaris a les seves ordres?. Usar el castellà.