Que la percepció del temps és relativa ho sabíem abans que Einstein desenvolupara la teoria de la relativitat especial el 1905. Qui no s'ha desesperat en un moment més llarg que un dia sense pa o, per contra, ha vist passar el temps com un bufit?
Einstein va afegir la variable de la velocitat a les suposades constants de l'espai i del temps per a definir un univers on el punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix, sinó que tot es mou i, per tant, no hi ha observadors privilegiats. Quan només la velocitat de la llum és estable, tot, fins i tot la massa, pot variar.
Einstein va obrir la porta de la ciència a allò que fins al moment era només terreny de la ficció: els viatges en el temps. Ara només caldrà poder viatjar a velocitats superiors a la llum. Mentrestant haurem de continuar mesurant el temps en els lapses que transcorren entre les eixides i les postes de sol: dia que passa, any que empeny.
Hipòcrates, molt conegut pel compromís moral dels qui es dediquen a la pràctica de la medicina i que dona nom al famós jurament, és també autor de la frase «Ars longa vita brevis» que podríem traduir per «L'art (la ciència) és extensa, però la vida és breu», un aforisme que ens situa en l'autèntica dimensió del coneixement inabastable per a una vida humana. Massa coses a fer per a algú que té els dies comptats.
El gran mestre de l'aforisme la «proposició en forma de màxima, sovint enginyosa, amb què s'enuncia un pensament o una asserció moral, filosòfica o científica», Joan Fuster, persevera en la sentència: «la vida és breu e l'art se mostra llonga...», traduïa Ausiàs. Per tant, no és aconsellable allò de «sense pressa però sense pausa». Més aviat: o de pressa, o renunciar-hi». La vida és massa curta per a anar encantant-nos.
Amb tot, cadascú s'estima més ocupar el seu temps com li convé i no seré jo qui considere què és o no perdre els temps; però sí que demanaré que no s'apoderen del meu. Hi ha d'haver un infern per a les persones que no respecten el temps dels altres: les que arriben tard per sistema, les que quan parlen s'escolten i s'eternitzen en les intervencions, les persones que provoquen reunions llargues i infructuoses. Tenen tot el dret del món a 'perdre' el seu temps així; però no el dels altres.
Fins que no descobrim un forat de cuc o la possibilitat de viatjar en el temps i recuperar el temps perdut, cada hora, cada minut de l'existència és únic i irrecuperable. Ser breu és una gran forma de respecte.
