El 3 de juliol de 2006 València patia el major accident de Metro de la seua història: 43 morts i 47 ferits. El pas dels anys comença a esvair el record que serà arrastrat com un cudol pels remolins de la desmemoria fins la safa de l’oblit, allà on la indiferència es renta les mans. Tot i que hi ha fets tan dramàtics que no s’esborren mai de la memòria de qui els ha viscut. Per això recorde perfectament què estava fent eixe dilluns fatídic; o la vesprada que Tejero assaltà el Congrés, o quan enderrocaren les Torres Bessones. Si faig memòria del 3-J és per exorcitzar-lo de la indiferència que alimenta el temps i de la ràbia que alimenta el fetge. Recordar serenament: ni apàticament ni hepàticament.
Després del 3-J vingué un rosari de greuges. Ací en deixe alguns: 1- Francisco Camps es nega a rebre l’Associació de Víctimes. 2- Canal 9 silencia l’accident i la presidenta de l’AV apareix només a l’últim programa abans de tancar la tele. 3- Culpen de la tragèdia al conductor. Cap negligència concurrent. Cap responsabilitat vicària. 4- En una estudiada estratègia de l’oblit, canvien el nom a l’estació de l’accident. 5- Creen una comissió d’investigació per diluir responsabilitats. 6- El vicepresident de la comissió s’enfada perquè un compareixent utilitza mots catalans. Angelet! Ignora com es diu en valencià «accident», «tragèdia» o «seguretat». 7- Alliçonen als tècnics que declaren a les Corts. 8- El cardenal García-Gasco es nega a presidir la missa per les víctimes invocant «compromisos anteriors» que, mira per on!, no l’impediren anar a Madrid a la presentació del llibre d’Eduardo Zaplana. 9- Combinen safanòria i garrot oferint faena a familiars de les víctimes si no es personen en el procés judicial. 10- La jutgessa arxiva la causa de l’accident i l’Audiència ordena reobrir-la des del principi. Mentre els familiars anaven de disgust en disgust en un viacrucis insuportable i les autoritats eludien responsabilitats en lloc d’afrontar-les, què férem cadascú de nosaltres?
