Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

Amunt!

En entrar en el web del València Club de Futbol (per defecte en castellà), et saluda l'adverbi 'Amunt': «En direcció de baix a dalt, d'un lloc a un altre lloc més alt. Has d'anar carretera amunt. Sa casa està més amunt. Llançà la pilota molt amunt». Hem de reconéixer l'èxit de l'himne del club amb música de Pablo Sánchez Torrella i lletra de Ramón Gimeno Gil que ha aconseguit fer-se un lloc fins i tot en la definició de la paraula en el Diccionari Normatiu Valencià, quan l'empres com una interjecció: «S'usa per a animar a pujar, o a començar o a prosseguir una faena o una empresa. Amunt València!». No ha tingut el mateix amor per la llengua a l'hora d'encomanar l'himne del centenari que celebra enguany.

Sempre s'ha dit que el millor que té el València, CF és l'afició; per això no ens estranya el magnífic obsequi del grup Tardor, grans seguidors, 'És això el que ens fa grans' al club que, des del bar Torino, passant per Algirós, ara Mestalla i veurem si acaba a Benicalap, du en l'escut un rat penat. «Fill meu: és l'escut de l'equip que ens ha fet volar alt. Amunt, ben amunt, tan amunt com pots imaginar des de ja fa cent anys».

Amb tot, per a mi, 'Amunt' és la paraula que sona quan només se sent el tabal, abans de començar a enlairar-se l'himne de la muixeranga. La pinya, formada; els braços, lligats als cossos; els genolls, flexionats, i el nuc en la gola dels qui mirem com la força de la unió fa que pugues quasi tocar el cel amb el dits.

Diumenge es presentava a la Beneficència 'Tocant el cel', un documental de l'Àrea de Cultura de la Diputació de València dedicat a les torres humanes, a les muixerangues. Des de les colles muixerangueres d'Algemesí, els negrets de l'Alcúdia, la Conlloga de Castelló, els bojos de l'Olleria, la mojiganga de Titaigües, els balls del Forcall i la Todolella a les joves creacions de València i Alacant, totes tenen en comú el valor de no ser res si no s'és de forma conjunta: tots són necessaris, cap és imprescindible. Com una metàfora de la societat, tots hi tenen cabuda: hòmens i dones, majors i xiquets. L'esforç compartit com l'única manera de fer, de ser. La setmana passada soterràrem la benvolguda Carme Miquel i la família va decidir que, juntament amb el ram de flors del Montgó hi haguera l'expressió que marcà la seua vida: «Fem pinya».

En paraules d' Oreto Trescolí, l'autora del guió, la muixeranga és capaç d'«aborronar la pell de l'ànima». Amunt!

Compartir el artículo

stats