Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Quadern per a Joan

Manel Alonso i Català em fa arribar el seu llibre Quadern per a Joan (Neopàtria) amb una dedicatòria que em toca el cor: «I se'ns escapa la vida/ entre els dits tous de les mans/ i en la seua agra fugida/ ja no ens valen crits ni clams.// Assumim la solsida/ i al camí abriguem trams/ que alleugen, ai, la ferida/ i amb goig creem nous lligams/». Un llibre que va fer després de la seua crisi personal provocada pel naufragi dolorós de Brosquil edicions de què era soci fundador i treballava de director literari. Això en 2009 en plena crisi econòmica quan «el futur, que a penes feia uns anys ens els pintaven tan ple de llum i de color, s'havia convertit en un gat negre que fugia en la fosca nit».

Alonso conta que va viure una crisi creativa, perquè se li havia assecat la deu d'on es nodria. Una creativitat sense la qual els escriptors no són ningú. I, com que el mal no ve mai sol, van diagnosticar un càncer al seu amic Joan-Baptista Campos, cosa que el va afectar profundament: «Et mous con un funàmbul/ sobre la corda fluixa que t'imposa la malaltia./ L'angoixa, l'ansietat, la malenconia et fereixen/ intentant desequilibrar-te/». Joan- Baptista, però s'enfrontà a la malaltia amb esperança, tot desfent-se dels mals pensaments i creant en la seua llar una atmosfera positiva: «Potser és una qüestió d'amor: escoltar la vostra presència en l'espera i la memòria i aquest goig de viure». «La punyent punxada del dolor/ et recorda que la lluita continua».

Joan-Baptista tenia un blog, La garfa dels dies, on penjava poemes, reflexions i articles diversos: «Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós/ per les seues pàgines, mentre tenses l'arc de l'espera». I un dia Alonso es va adonar que contestava al seu amic en forma de poema: «El caliu del record viscut i compartit/ ens escalfa, camarada, en les nits fredes/ i ens protegeix de les ombres funestes». Va continuar escrivint en el blog de l'amic només amb la voluntat que sentira la seua presència al seu costat com ho feien també altres amics escriptors: «La grata companyia de la gent que ens estima/ ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntal i alhora refugi/ contra la fonda pena que ens afligix/». Un dia es van veure i Campos proposa a Alonso publicar els poemes, d'un i de l'altre, en el mateix llibre. Alonso, en aquell moment, va preferir deixar-ho córrer. Però, seguia escrivint al seu amic, perquè recuperava el tremp creatiu i, al mateix temps, li curava les ferides. Quan fa faltar Joan, va guardar els poemes i, durant alguns anys, es va negar a editar-los. Li feien mal. Finalment, es va decidir a publicar-los en aquest Quadern per a Joan. Un llibre que no vol ser un comiat, perquè l'amic viu en els seus llibres i en la gent que l'estimava.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats