Hi ha coses que passen només de Pasqües a Rams. Arribar a final de mes sense tirar de VISA n’és una; que un membre del govern de les Espanyes cesse i torne a la professió anterior n’és una altra. L’última -que no és precisament l’última, sinó una més- fou sonada: Soraya Sáenz de Santamaría fitxa pel bufet Cuatrecasas, però la més recent de Felipe González -González hauria d’escriure en honor al sonor instrument xinés, ja que ens ha enganyat com a xinos- ha fet ploure totes les crítiques; però plou sobre mullat, perquè el nou membre del consell d’administració d’una filial de la naviliera Boluda Towage ja havia treballat per a Gas Natural Fenosa. I és que en qüestió de portes giratòries aquest gerro xinés és com el parxís: d’oca a oca i tire perquè em toca. Pobret. No en té prou amb el sou d’expresident.
Les portes giratòries són un endemisme en aquest país nostre. Un mal crònic que, parafrasejant l’antic lema del NO-DO, està a l’abast de tots els partits. Diuen voler abolir-les. I és lògic. No calen portes quan l’interès general i privat comparteixen un mateix edifici; i on el maridatge entre polítics i empresaris de l’IBEX és tan estret com entre un Cabernet sauvignon i un rostit de carn roja. I no diguem si les giratòries harmonitzen gustos i sabors entre els sectors públic i energètic! Llavors, les portes són «elèctriques», és a dir, molt còmodes; sense baixar com qui diu del vehicle públic passes a cobert evitant les inclemències (que no són precisament meteorològiques).
Una empresa de l’IBEX no contracta un ex-alt càrrec per ser expert en el sector en que opera, sinó per la informació que aporta, per les seus relacions polítiques, i per agrair-li favors de quan ostentava el càrrec. Cal exigir, doncs, que el fitxatge encaixe no només en un marc de legalitat, sinó d’ètica política. Diran que hi ha coses que no pots demanar als reis si ja saps que els teus pares no t’ho han de comprar, però els implicats farien bé de mirar-s’ho. O ja s’ho han mirat i se’n riuen?
