Un vell (i conegut) fantasma recorre Espanya: el sectarisme. El sectarisme és curt de mires, intolerant, egoista, partidista, hipòcrita i xenòfob amb els punts de vista diferents dels seus. Al sectarisme no li importa el bé comú, la democràcia, la gestió de les polítiques d’estat o el benestar de la ciutadania, no li importa el progrés, la concòrdia ni mostra cap preocupació ni responsabilitat pels problemes del país. La seua visió és de secta, és a dir, tancada, dogmàtica, opaca a la realitat, no reconeix l’adversari polític, no dialoga, no busca el consens, no és flexible al dinamisme social: o amb nosaltres o en contra nostra. La seua metafísica política està fonamentada en el pensament unidimensional, totalment unidimensional, en contra del pensament multidimensional, amb paraules d’Edgar Morin.
El sectarisme pot aplicar-se igualment a les dretes i a les esquerres en un moment donat, a mesura que s’allarga la distància entre el centre i els extrems el sectarisme afina el seu dogmatisme i es mostra més obertament intolerant. El sectarisme és de dretes, potser d’esquerres i potser també independentista, clar que sí. Ara bé, és ben cert que les dretes espanyoles, que teòricament haurien d’haver estat més centrades, van iniciar una carrera cap als extrems amb l’aparició de Vox que ha desembocat, més enllà de la jactància políticament correcta, en la situació actual: han fet de la desqualificació, la mentida, de vegades l’insult, la cridòria, el victimisme i el frontisme la seua raó de ser i estar en la política.
D’altra banda, res a veure amb les dretes europees, les dretes més o menys centristes, que han pogut pactar o arribar a acords amb partits socialdemòcrates i han rebutjat, de manera contundent, qualsevol acostament als partits xenòfobs d’extrema dreta. Les dretes espanyoles arrosseguen dos greus problemes de pensament i personalitat, qui sap si d’arrel freudiana: el seu referent oníric és el franquisme i no han sabut construir un discurs propi liberal i europeu, sense prejuís, que les allibere de la pressió contínua i constant contra l’esquerra moderada. En el frontisme dogmàtic contra l’esquerra moderada han establit la seua personalitat política, el seu pensament unidimensional.
Contradictòriament, en la lluita per ocupar l’espai polític d’un partit obertament franquista com Vox i aconseguir pactes de govern i alhora mantindre una imatge mediàtica que els allunye de Vox (horror vacui a la foto), estan oferint a la ciutadania una imatge certament hipòcrita, que no fa més que contribuir al desori i generar una visió molt negativa de la política espanyola. Tampoc Pedro Sánchez és un àngel de la guarda, en absolut, i el PSOE manté una afinada estratègia amb el presumpte pacte amb Unidas Podemos i la pressió a Ciudadanos perquè s’abstinga en el procés d’investidura del pròxim 22 i 23 de juliol.
De qualsevol manera, hem de pensar malauradament que el sectarisme és una malaltia endèmica espanyola: sense polítiques d’estat i la possibilitat d’establir acords que vagen més enllà del fang oportunista de l’arena mediàtica és impossible avançar. Pot semblar que la democràcia no ha arribat encara a la majoria d’edat. I com sempre passa, la ciutadania és la principal perjudicada d’esta infame situació. El seu fastig és més que evident davant este espectacle de mirada curta, mesquina i ressentida que no fa més que afonar en el tarquim les possibilitats de progrés, estabilitat i benestar. I és més, poca broma amb el sectarisme, si mirem cap enrere en la història d’Espanya, trobarem molts cadàvers i molta violència a causa d’esta repugnant malaltia.
Els dies 22 i 23 de juliol al Congrés dels Diputats tindrà lloc el procés d’investidura del candidat socialista a president Pedro Sánchez. La ciutadania espera que, tard o d’hora, els polítics arriben a acords i s’allunye el perill de noves eleccions, sobretot tenint en compte que des de 2015 el país no ha trobat l’estabilitat necessària per a poder avançar i gestionar els assumptes que de veritat preocupen als ciutadans. Des del 2017 s’han prorrogat els pressupostos generals de l’estat. Esta incertesa política preocupa a les autoritats europees. Esperem que el fantasma del sectarisme no torne a entorpir de nou la democràcia espanyola.
