Tinc un amic, del col·lectiu LGTBI, que reia totes les gràcies d'Inés Arrimadas i del seu inseparable Albert Rivera. No s'atreveix tant amb les de Toni Cantó, perquè sempre van contra la línia de flotació de la llengua que tant diu que s'estima. Segons ell, jo era un intolerant, perquè no m'agradava la manera de com actuaven els de Ciutadans a Catalunya. Segons la meua modesta opinió, havien viscut —des de la seua fundació— i vivien d'allò que sempre denunciaven, de fer-se les víctimes sense cap motiu. Tota la política d'aquell partit, sobretot la lingüística, tenia i —té— el fonament en una gran mentida com demostra el seu soci Toni Cantó ací, a casa nostra. La mentida es fer-se passar per l'ase dels colps, quan són «ells» qui reparteixen la llenya. Recordeu la darrera bola, provocació, de l'aspirant de Ciutadans a presidir la Generalitat Valenciana: «Miguel Hernández no haguera pogut publicar en la Comunitat Valenciana per escriure en castellà». I no us penseu que ho diu per ignorància: és poc amor a la llengua dels valencians. L'estratègia és clara i evident i ja l'hem dita: fer-se passar per víctimes de situacions de crispació social que en realitat són inventades o, si no, provocades per «ells» mateixos i estimulades i escampades pels altaveus de la caverna reaccionària i la que va de progre.
I així una darrere de l'altra en què sempre són culpables els altres que són els violents i els que odien. «Ells» són uns santets agredits per perseguir llacets groguets —que deuen ser cosa del dimoni— o per visitar poblacions del País Basc on els esperen amb els braços oberts, però una minoria d'intolerants impedeix els abraços i besos de les masses. Com que els altaveus espanyols han comprat totes les mentides, s'inventaren una altra bola que encara és més grossa que totes, però que ara, amb els pactes amb VOX els ha fet quedar amb evidència i li ha obert els ulls al meu amic. La mentida és que ciutadans és un partit liberal. I ho va veure, el dia de l'orgull, en la reacció, sembla que premeditada, que va tindre Arrimadas al personal que li reprotxava els pactes amb VOX: «Ciudadanox, a vosotros sí que se os ve el plumero». I és que al meu amic li ha passat amb Ciutadans com a un personatge de Tolstoi amb la mort, que pensava que era una cosa que patien els altres. En La mort d'Ivan Ilitx, es planteja un sil·logisme de la lògica de Kiesewetter: «Els homes són mortals, Gai és un home, per tant Gai és mortal». El meu amic, com el personatge de Tolstoi es pensava que Gai eren els altres, els catalans, però que a ell no li arribarien les mentides i provocacions de Ciutadans. O, millor dit, ell no les veia fins que no li tocaren el tendre.