En els meus records l'any 1969 va començar amb una mort, la de l'estudiant Jan Palach, que es va suïcidar el 18 de gener en protesta per la invasió del seu país, Txecoslovaquia, pels tancs de l'exercit de l'URSS. Veníem d'un 1968 que, malgrat que algunes noticies a l'Espanya gris del franquisme no arribaven, i si ho feien era censurades, havia estat mogudet. A França els estudiants buscaven la sorra de la platja sota les llambordes de París i els obrers ocupaben les fàbriques. Havien assassinat Martin Luther King i Robert Keneddy, i al Vietnam continuaven morint joves nordamericans sense saber perquè.

Aquest dies sembla que fa cinquanta anys tan sols es va produir un fet remarcable: l'arribada de l'home a la Lluna, però també passaren altres coses, algunes, aquells dies, silenciades per la premsa espanyola acallada pel franquisme, com l'homenatge a Machado al cementeri de Colliure quan feia 30 anys de la seva mort. També l'1 d'abril l'estament oficial hi havia commemorat els 30 anys de «pau» i de silenci que van seguir al final de la derrota de la República per les tropes rebels del general Franco. Obrers i estudiants continuaven revoltant-se contra la dictadura franquista, el Govern tancava les Universitats, expulsava estudiants i professors i detenia obrers. I uns i altres eren torturats en les comissaries del terror. A València al carrer Samaniego, primer, i després a Ramón y Cajal, a Barcelona a la Via Laietana i a Madrid a les garjoles de la Direcció de Seguretat en la Puerta del Sol, encara ara sura l'olor a por dels que per allà passaren en aquells anys on la llibertat estava segrestada pels militars i la Falange, amb la col·laboració d'una part de la jerequia eclesiàstica .

Sembla que tota la meua generació recorda aquella nit de juliol on uns americans guanyaren la batalla espacial als russos possant, per primera vegada, un home trepitjant la sorra verge de la nostra Selene. No recorde aquella visió, segur que la vaig veure pel televisor que hi havia a casa, pagat a terminis, com es pagava aleshores gairebé tot en moltes cases de treballadors. D'aquell 1969 si que recorde el darrer concert dels Beatles, al terrat d'Apple, abans de la seua separació, l'assassinat de centenars d'estudiants mexicans a la Plaça de les Tres Cultures. I, especialment, recorde que fou l'any en què vaig començar a publicar els meus escrits en premsa, a Gorg sota els consells d’Enric Valor. Però durant anys vaig recordar les nits d'insomni, amb por a què algú trucara de matinada a la porta, com canta la Bonet.

Però no oblide que aquell estiu del 69, tot just dos dies després que els americans xafaren la Lluna la dinastia dels Borbons retornà a la vida espanyola de manera oficial. Una franquista Llei de Successió de 1947 establia que Espanya era un regne, amb la particularitat que aleshores encara no tenia rei. Fou el 22 de juliol de 1969 quan Franco, de manera oficial va designar l'aleshores príncep Juan Carlos com el seu successor a títol de rei. Aquell mateix dia es complien 48 anys del desastre d'Annual, on van morir més de 20.000 espanyols, per culpa del besavi de l'actual rei i dels militars. Mai va passar res. I així, dos dies després de la conquesta de la Lluna, els Borbons, fugits d'Espanya l'abril del 31, retornaven pel desig d'un dictador rebel. Ningú va preguntar al poble si volia aquell rei i els seus descendents, als dictadors i algunes democràcies no els agrada preguntar. Han passat cinquanta anys i continuen sense preguntar-nos si volem República o Monarquia.