El dia 22 de setembre del 1936, a les 5:30 hores de la matinada, un pelotó d'afusellament franquista matava a Catalina Muñoz Arranz, de 37 anys, baixeta d'estatura, de peu menut, morena i d'ulls negres, natural de Cevico de la Torre, un poble situat a uns trenta quilòmetres de Palència. Catalina, de malnom «Pitilina», no sabia ni llegir ni escriure, però si firmar. Era una dona de caràcter fort, segons recorda una filla que aleshores tenia 11 anys. Va ser apressada en agost del mateix any mentre corria amb el fill de bolquer en braços i va caure en un sot. Al fill no li va passar res, es van fer càrrec les veïnes, a Catalina els militars la van agafar i la van empresonar. Dos mesos abans de matar-la, el colp militar del General Franco havia triomfat sense obstacles a Palència.
Catalina Muñoz Arranz tenia quatre fills. El més menut, de huit mesos, de nom Martín, jugava amb un sonall en forma de flor de color rosa, groc i verd, mentre la mare li donava de menjar a la casa de Cevico de la Torre. El marit, Tomás de la Torre, havia sigut condemnat per un jutjat de la República a 17 anys de presó per uns incidents que van passar el 3 de maig. Tomás va ser empresonat per haver matat un falangista en una baralla a l'eixida del poble. Catalina, tot i que no tenia res a veure amb aquell assassinat, va ser acusada d'haver participat en manifestacions esquerranes i haver netejat la sang que portava la roba del marit. Va ser l'única dona jutjada en Consell de Guerra i afusellada de la província de Palència.
El 2011 l'antropòloga Almudena García-Rubio, de la Societat de Ciències Aranzadi, excavava a l'antic cementeri vell de Palència una fosa de persones afusellades pels sublevats. Sota els columpios i els jocs infantils de l'actual parc de La Carcavilla, un dels voluntaris va trobar un objecte, de color rosa, groc i verd, en forma de flor, al costat de l'esquelet d'un cadàver que presentava impactes de bala al crani i el pit. L'objecte semblava un joguet infantil, exactament un sonall al que li faltava la boleta del mig necessària per a fer soroll. Era una imatge esqueixadora, els ossos i la terra al costat d'aquell objecte infantil de colors.
Les restes humanes eren de Catalina Muñoz Arranz. Encara conservava a la butxaca el sonall del fill de huit mesos en el moment la mataren aquella matinada del 22 de setembre del 1936. L'agafaren en agost, la tancaren i Catalina continuava portant a la butxaca el sonall del fill de bolquer que li arrancaren de les mans el fatídic dia del seu apressament. Anys després, Tomás de la Torre, el marit, va eixir de la presó i se'n va anar a treballar a Bilbao. Amb la família regnava el silenci per no obrir velles ferides.
Esta ha sigut una de les grans ignomínies morals del franquisme a milers de persones amb familiars afusellats i amuntegats en foses comunes: cobrir amb una capa de silenci i oblit les traumàtiques ferides de la repressió, les morts i la violència causada pel bàndol vencedor. Ja vam patir la glòria dels seus morts al llarg de quaranta anys, les injustícies no tenen bàndol possible, no cal dir-ho, però ara cal, precisament, tancar les ferides de l'oblit i el silenci.
Ara, 83 anys després, Martín és un ancià que viu en una casa humil de Cevico de la Torre que ha recuperat, finalment, el sonall que la mare ha conservat en una fosa comuna al llarg de quatre dècades. És clar que el passat passat està i no hi ha cap possibilitat de refer les coses. Però el sonall haurà trencat el silenci i serà el símbol perquè Martín i la família mai no obliden la dignitat d'aquella dona ajusticiada brutalment pels franquistes a l'alba del 22 de setembre del 1936. I al trencar el silenci en escoltar de nou el sonall infantil, qui sap si guanyarà l'esperança i es tancara, definitivament, la ferida.
