Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El trellat de l'esquerra

Vaig esperar fins l'últim moment per veure si teníem «fumata blanca» en el Congrés dels Diputats per, finalment, poder gaudir d'un govern de color rosa, perquè de rojos de veritat ja no en queden. Però, com no confiava en el trellat dels partits que deien que volien pactar un bon govern, em vaig fiar del meu -trellat- que, com me'n sobra, em portà al restaurant l'Alter (el del Mareny de Barraquetes) a menjar-me un arròs sequet amb llamàntol amb la grata companyia d'un cunyat meu -el altres dos, pobrets, treballaven. Un s'havia d'abstenir en la votació a Pedro Sánchez. El dinar va ser un encert, perquè l'arròs estava boníssim. Per als postres vaig voler fer-li cas al meu amic Emili Piera: «Medalleta per a les postres: un magnífic gelat de cassalla (sí, de Cassalla) amb una mena de galeta cruixent farcida de pasta dolça de moniato». Estava tot tan deliciós, en aquell restaurant de la Ribera, que vaig voler penjar en el meu Facebook la foto de l'arròs amb el motiu que m'hi havia portat. Tenia un cabreig descomunal i vaig escriure: «Per a celebrar el poc trellat de l'esquerra. Que els en donen».

Després, a casa, vaig sentir els parlaments d'uns i d'altres i vaig arribar a la meua pobra conclusió: els únics homes d'estat que vaig trobar en aquell debat d'investidura van ser tres polítics que els altaveus mediàtics anomenen nacionalistes, perquè no saben que els veritables nacionalistes són aquells que abans s'havien anomenat «nacionals» i que, ara, es diuen a «ells» mateixos constitucionalistes. Joan Baldoví, Aitor Esteban i, sobretot, Gabriel Rufián van ser els únics que van proposar camins de sensatesa, moderació i enteniment. Amb la meua subjectivitat a tope, vaig veure un Pedro Sánchez obligat a pactar sense ganes per la genial jugada de Pablo Iglesias de renunciar a entrar en el govern. Una jugada que el líder d'Unides Podem, no sabé rematar. Segur que Pedro Sánchez no se l'esperava i hagué d'improvisar unes negociacions que no volia. Sánchez ho tenia molt clar i es dedicava de manera humiliant -gairebé a genollons- a implorar l'abstenció de la dreta extrema. Amb un Pablo Casado una mica més moderat, però amb un Albert Ribera que tractà el dirigent socialista de delinqüent amb un discurs carregat de paraules del camp semàntic dels malfactors: «banda» que vol «liquidar» el meu país; una «banda» que té un «pla»... «Que descansats s'han quedat els catalans amb el 'pla' de conquistar Madrid primer de Rivera i, ara, d'Inés Arrimadas», em va dir un amic que abans els reia les gracietes. I la dreta més dreta citant Unamuno. Ho va dir molt bé Aitor Esteban: «Aquest és el món al revés: escoltar Abascal citar Unamuno en defensa de les seues posicions».

Compartir el artículo

stats