La devastadora pèrdua d'Aleksei ha eclipsat tot el sofriment acumulat des de l'adolescència: la tuberculosi que es va endur la seua mare massa prompte; l'assassinat del seu pare, un metge despòtic i alcoholitzat; els atacs d'epilèpsia que l'assetgen des de l'etapa universitària... L'absència del fill l'ofega com si la llosa de marbre que cobreix la petita tomba de la criatura al cementeri de Bolshaia Okhta descansara també sobre el seu pit. Una angoixa espessa i feixuga que quasi li impedeix alenar. Una intensa sensació d'asfixia molt similar a la que va sentir fa vint-i-nou anys, la matinada del 22 de desembre del 1849. El dia que va tindre la certesa que havia arribat el seu final.
Recorda amb nitidesa la blancor de la neu que cobria la plaça Semionovski, a Sant Petersburg; la brisa gèlida que travessava la tela de la camisola llarga amb què els van vestir; la visió sinistra del carro amb els fèretres, preparats per ser usats; el sabor metàl·lic de la creu que els van obligar a besar; el to sarcàstic del soldat que anava cridant-los; el tacte aspre de les mans del que els lligava al pal abans de tapar-los els ulls; la veu estrident del genet que va irrompre a l'esplanada en l'últim minut i va aturar l'escamot d'afusellament... Sa Majestat Imperial Nicolau I els havia perdonat la vida.
Quin havia estat el seu crim? Pertànyer al Cercle Petraixevski, un grup d'intel·lectuals demòcrates que es reunia cada setmana en un saló literari clandestí on es llegien i comentaven llibres prohibits, una associació acusada de revolucionària i de conspirar contra el tsar. Quin va ser el seu càstig? Un cruel simulacre d'execució junt amb els seus camarades i la commutació de la pena de mort per cinc anys de treballs forçats a Omsk. Una deportació no merescuda que va acceptar amb resignació. A Sibèria va porgar fins al darrer gram de rebel·lia que quedava al seu malmés cos. Un càstig judicial que va segar de soca-rel els somnis de llibertat del jove Fiòdor, el va «purificar» i el va conduir a la redempció espiritual i ideològica, però que no va aconseguir eliminar els seus sempiterns dilemes morals sobre el lliure albir, la responsabilitat, la mort o la culpa. A la colònia penal, enmig de la misèria i la immundícia, va aprendre que el diable lluita contra Déu i que el terreny de batalla és el cor de l'ésser humà.
Ara ha arribat el moment de transmutar en bellesa el patiment viscut durant els anys que va romandre «silenciat dins d'un taüt». La remembrança del somriure alegre i fresc d'Aleksei l'ajudarà a construir el racionalisme nihilista d'Ivan, l'hedonisme de Dimitri i l'espiritualitat cristiana d'Alioixa, els tres germans Karamàzov.
