L'elecció dels presidents sense la llei de Murphy

Personalment, no entenc del tot que el PSOE i Unidas Podemos arriben a acords de govern en comunitats autònomes i en corporacions locals, i no puguen arribar a fer el mateix en la conformació del Govern espanyol. Ja sabem que en l’àmbit estatal això no és tan fàcil, pels posicionaments potser diferents respecte a les competències econòmiques, de seguretat ciutadana i nacional, relacions internacionals, les qüestions territorials, etc., però eixes diferències supose que es poden pal·liar negociant, dialogant, cedint, contrastant. I cal que Unidas Podemos se n’abaixe del burro, que xafe terra i que sàpia ubicar-se. I que el PSOE tire mà (més) de l’experiència i de la seua capacitat tradicional de negociar i pactar.

Segurament ha faltat més negociació i més diàleg. El que sí que s’ha aconseguit ha sigut que es complisca la Llei de Murphy, aquell adagi que, més o menys, diu: «Quan una cosa pot acabar malament, segur que (alguna vegada) acaba malament». Ho dic perquè la Constitució, tan útil i positiva en tants aspectes, possibilita, en l’article 99, si fracassen els pactes, el bloqueig en l’elecció del president del Govern i la repetició de les eleccions. Per tant, eixa disposició constitucional permet que es puga donar l’esmentada Llei de Murphy, com va ocórrer en 2015 i com es pot donar ara del tot, si hi ha repetició d’eleccions.

Per tal que no es repetisca eixa situació, una altra vegada, és indispensable modificar el sistema d’elecció del president del Govern, que possibilita els mencionats fracassos d’investidura. Modificació que ja està entre les propostes polítiques, precisament per la situació que tenim. Víctor Almonacid, secretari de l’Administració Local i eventual col·laborador de Levante-EMV, publicava en este mateix diari, el passat 26 de juliol, un esclaridor article titulat «La investidura fallida. I ara què? Reforma de l’art. 99 o negociar?» en què, a més de fer una crítica als polítics, en general, pel fracàs en l’elecció presidencial i formació de govern, fet que qualificava d’«immaduresa democràtica», assenyalava dos exemples de procediments d’investidura que feien impossible el bloqueig institucional. Almonacid, citant al seu torn a Eduardo Madina, posava l’exemple de l’elecció del lehendakari en el parlament basc, en què pot haver-hi més d’una candidatura, i on és elegit el o la que aconseguix la majoria absoluta del parlament, en la primera votació, o el o la que més vots obté en la segona, sense possibilitat legal de votar «no». És a dir, per a eixa elecció, es vota en positiu o abstenció, i mai en negatiu. I no és possible el bloqueig en eixa tria. Més clar, com apunten Almonacid i Marina, el reglament del parlament basc impedix que la suma de diputats de formacions incapaces de formar govern, puguen impedir que n’hi haja, de govern. També el Principat d’Astúries té un procediment paregut d’elecció del seu president.

Un altre exemple que indica el referit funcionari i articuliste és el conegut sistema d’elecció d’alcaldes en què no hi pot haver bloqueig en la tria de l’alcalde/essa, ja que és elegit i nomenat el candidat o candidata que obté la majoria absoluta, i si no es dona eixa majoria, el càrrec correspon al o a la cap de la llista més votada del municipi. I és impossible el bloqueig.

Però això, per a quan estiga en marxa la legislatura, ara del que es tracta és de no «abusar» de la ciutadania, convocant-la a unes noves eleccions, perquè això seria una falta de respecte al poble, que ha fet la seua faena anant a votar. Els dirigents polítics ara han de fer la seua, que és la formació del Govern. I es tracta també de no frustar les expectatives creades en els votants d’esquerres el 26 de maig passat.