"Dos fracassos". Rescate aquest tango gravat en 1941 perquè defineix la investidura fallida de Pedro Sánchez. «Somos dos fracasos que hoy se miran asombrados de morder la realidad», podrien cantar a duet Sánchez i Pablo Iglesias. I és que les negociacions que han frustrat la coalició PSOE-UP són dignes d’una sèrie de Netflix; o almenys d’unes tires còmiques. La relació entre tots dos sempre ha tingut poc de passió amorosa i molt d’hostilitat aparcada, i ara passa del desamor al retret com en el tango Mano a mano: «nada debo agradecerte, mano a mano hemos quedado». Sánchez es dol pel desdeny d’Iglesias i Iglesias es dol pel desdeny de Sánchez, que ha jugat amb ell qual «gato maula con el mísero ratón».

Per definició, les sorpreses han de ser inesperades; i que el PSOE descarte la coalició no és sorprenent. Sorprenent és haver cregut que volia governar amb UP. Tot ha sigut un paripè: «verás que todo es mentira, verás que nada es amor», advertia Gardel. I «aunque te quiebre la vida, aunque te muerda un dolor» Sánchez tampoc derogarà la llei mordassa ni la reforma laboral. No cal ser Nostradamus per saber-ho: Voler ser investit amb el suport de la dreta per fer polítiques d’esquerra és tan difícil com ser verge i treballar en un puticlub. Semblant tessitura té nom de tango: Cambalache. Així que «todo es igual, nada es mejor!» que amb Mariano Rajoy. I si no ho és ho sembla; perquè si et dius l’esquerra no només cal ser-ho, sinó també semblar-ho. Com la dona del César.

La investidura fallida és per a l’esquerra un presagi anticipat pel tango Cuesta abajo. Un desengany més en la llarga pendent iniciada pel virrei del GAL (que no, que no té res a veure amb la marca de colònia; consulten la Wikipedia i ho comprovaran). Si després de l’últim desengany a Madrid convoquen eleccions, serà tot un espectacle veure imatges superposades de Sánchez, ara confessant-se amb Jordi Évole, ara demanant «volver con la frente marchita» per frenar la dreta a la qual li mendica abstenció.