Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

lluis Mesa

Els dos punts: realitat i somni

Una vegada que aprenem a escriure lletres majúscules i minúscules, entrem a conéixer els signes de puntuació. Vos he de confessar que n'hi ha un que sempre m'ha encisat: els dos punts. De menut, creia que eren dos mitats: la primera recolzada en terra i la segona en suspensió. Pensava que una no podria estar sempre en l'aire i que, algun dia, un punt cauria damunt l'altre. Eixa innocent idea em fa pensar que en la vida hi ha dos parts. Una d'elles xafa terra i és la realitat quotidiana. L'altra és la que nosaltres somien. Sols es fa viva amb la nostra il·lusió. La mateixa que va tindre Jules Verne per arribar a la lluna i que més tard es va fer real.

El fet que res resulta impossible podem aplicar-lo en moltes escenes de la vida. Qui li diria, per exemple, al regidor del Cap i Casal Faustí Valentín, promotor el 1918 del decret de la introducció del valencià en l'escola, que este seria una llengua oficial? Quan el meu mestre Toni Pastor (ara quasi 40 anys de productor i gestor cultural) s'esforçava tant per fer normal l'assignatura tampoc no imaginàvem que esta matèria entraria en oposicions o en el PAU. Sens dubte, encara queda per somiar fins que s'entenga que el nostre idioma no és més que cap altre però tampoc menys. Valga com a exemple que fa unes setmanes, en la meua oficina de l'Ajuntament, ens va entrar una dona amb la qual iniciàrem la conversa en valencià, ja que pensàvem que l'entenia. La nostra sorpresa va ser quan, de manera menyspreativa i en veu alta, va dir que li parlàrem «en su lengua» (com si el valencià fora un idioma estranger o nosaltres no sabérem parlar en castellà). No contenta amb eixa declaració, va dir-nos que estava venint 20 anys a València i que no volia fer res per comprendre'l. Fins que actituds com eixes no passen a la història, difícilment serem iguals i cooficials. Continue somiant, doncs, que algun dia tots i totes serem realment bilingües a casa nostra.

Altres somnis són els que fan que el xicotet comence a destacar. En el món festiu, per exemple, acaben de nomenar Secretari General de la Junta Central Fallera a un membre d'una falla xicoteta. La comissió de la plaça del Patriarca té ara a Joaquim Garcia en la cúpula dirigent de la festa. David, doncs, s'ha fet més gran que Goliat i l'ha superat.

La política també hauria de valorar, sobretot en un temps de coalicions obligades, els partits més xicotets i somiadors. Els grans no són tan gegants com pareixien ni poden continuar amb la supèrbia que tenien. Han de cedir, mentre així ho vote l'electorat. De segur, que si cobraren per productivitat, estos mesos s'haurien quedat sense nòmima.

En definitiva, mirem els dos punts com el que són: la possibilitat no sols de viure amb la realitat sinó entre somnis que ens porten cap a un món més avançat, inclusiu i feliç.

Compartir el artículo

stats