¡Viva España!

El despropòsit d'este senyor va anar una mica més enllà, perquè, segons consta en la denúncia, el sanitari es va negar a prestar el servei a la pacient i va amollar: «¿Qué dice?, hábleme en castellano», i la dona, perplexa, va continuar parlant en valencià i el funcionari públic va acabar dient a la pacient: «¡Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley!».

No és la primera vegada, ausades, que els valencianoparlants ens trobem humiliats pels servidors públics en terres valencianes; sempre es repeteix la mateixa cantarella, sembla que inspirada en relats que haurien pogut escriure els grans mestres de l'absurd: Eugène Ionesco, Alfred Jarry o fins i tot el mateix Samuel Beckett... Tant se val que siguen sanitaris, guàrdies civils o qualsevol tipus de funcionari públic que treballe per estes terres, estem predestinats a patir la mateixa història. I, com sempre, ningú no hi presta la menor atenció ni la denúncia de la Plataforma per la Llengua aconsegueix canviar les coses. I per què passa això?

Al capdavall, el valencià és una llengua políticament correcta que les autoritats polítiques presumptament volen cuidar i protegir (sense ofendre massa, clar) però que, a fi de comptes, a penes té prestigi social : la seua incursió en l'esfera cívica és cada vegada més minsa i patètica. Els nivells d'ús minven i pocs col·lectius, associacions, col·legis professionals o entitats esportives diverses, etcètera senten la necessitat d'utilitzar el valencià com a llengua vehicular. És una societat cívica, la valenciana, culturalment perversa per això?

La societat valenciana és la que és, i si això passa és perquè en gran part ningú no veu la necessitat de parlar, llegir o escriure en valencià. Esta és la realitat. Al llarg de molts anys, filòlegs, assagistes i sociòlegs s'han esforçat a trobar-hi explicacions (búnquer barraqueta i conflicte lingüístic, castellanització històrica, catalanofòbia, terra d'allau de migrants...); ara bé, això sí, gràcies a determinades persones del món de la cultura i de l'ensenyament, persones que el parlen a casa i s'estimen la llengua, alguns partits polítics, editorials i entitats culturals que el defensen, podem mantindre la llengua viva i mirar amb una certa esperança el futur. Que ningú no pense que mai ens plegarem a les adversitats: estem acostumats a la lluita i a la resistència.

Més enllà de qualsevol retret, en funció de l'ordenament jurídic i legal, a qualsevol dels funcionaris públics que menyspreen la llengua, hi ha aspectes que m'agradaria posar en relleu. Jo parle valencià des de menut, és la meua llengua materna, amb la qual escric i treballe, afortunadament. Com que procedisc d'un municipi bilingüe, sempre he estat acostumat a parlar en les dues llengües, castellà i valencià, me les estime i les parle amb naturalitat, respecte i cura lingüística; si més no, ho intente. Tant de bo que el meu aprenentatge haguera estat encara més plurilingüe: anglés, francés, italià, alemany, rus... Estic acostumat a les converses bilingües i no em causen cap mal de cap ni molèstia; ans al contrari, m'agradaria parlar i escriure, com dic, en diverses llengües si fora possible.

Però el problema d'esta gent intolerant, maleducada i d'esquifida mirada cosmològica, com el sanitari de Sant Vicent del Raspeig, consentida per les autoritats polítiques i administratives, és més aviat un altre i no correspon al perfil cultural que esmentava. El problema d'estes persones, l'obligació de les quals, si més no, és entendre les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana i parlar als contribuents amb educació, és una atàvica visió d'Espanya: una Espanya rància, intolerant i culturalment endarrerida que no accepta la diversitat autonòmica més enllà d'una amable assimilació folklòrica/regional. Qualsevol esforç, més enllà del monolingüisme, els causa una gran ofensa i un astènic i contundent menyspreu. I per això criden «¡Viva España!» L'Espanya seua, clar, una, grande y libre.