El viatger és una novel·la que s'acaba de publicar entre nosaltres, tot i haver estat editada per primera vegada fa vuitanta anys al Regne Unit. La novel·la va ser escrita en alemany per Ulrich Alexander Boschwitz (1915-1942), un jove berlinés de familia jueva. En aquella època, la novel·la no es va poder publicar en Alemanya, però sí en Anglaterra, i als Estats Units. Ara, després de tants anys, ens arriba a nosaltres com a novetat.
Ulrich Alexander Boschwitz moria accidentalment el 1942, en plena guerra mundial, tornant d'Austràlia com a passatger d'un vaixell britànic enfonsat per un torpede d'un submarí nazi. Amb ell desapareixien els seues escrits inèdits, entre els quals hi havia les correccions que havia fet a la seua novel·la, a la qual augurava un gran èxit quan s'acabara la guerra amb la victòria aliada.
La història que conta El viatger no va de cap aventura o naufragi en alta mar, sinó d'un viatge constant en tren per l'interior d'Alemanya, a moments angoixós, quan no patètic. No parlaré d'aquest viatge desesperat, entre altres coses perquè crec que no és rellevant saber cap a on va el protagonista, sinó que simplement intenta fugir d'una situació que se li anirà complicant absurdament fins que l'acabarà enfollint.
No estic parlant d'una amable novel·la d'aventures de les que permeten viatjar per fantàstics paradisos mentals, sinó més bé del contrari, d'un llibre que trasbalsa el lector i l'arrossega per uns escenaris canviants que se li van fent dramàtics just perquè van mostrant-li la vida de la gent, tant com l'infern demencial del nazisme sociològic abans de l'esclat de la guerra que al llibre s'anuncia com una fatalitat. Si llegiu la novel·la, no en podreu quedar indiferents, això segur. Perquè vos farà pensar no sols en un passat fosc, humanament degradat pel totalitarisme, sinó en un hipotètic futur on el poder del terror, o el terror del poder, ja han dominat definitivament les persones.
El viatger mostra fins a quin punt extrem una història sobre la que s'han escrit centenars d'obres, es pot convertir, tot i el temps passat, en l'impactant testimoni d'una experiència col·lectiva i alhora semblar la metàfora cruel d'una realitat futurible. Com diu el crític Tilmann Krause, «calen nervis de ferro per resistir la lectura d'aquest llibre, però qui ho faça s'enriquirà amb una lectura que no oblidarà» ni que mentre la llegeix estiga a la vora de la mar, imaginant-se al paradís en plena canícula mediterrània.
