Esta columneta setmanal tracta sobre les paraules, la relació entre estes, les expressions lingüístiques, el significat i la precisió dels vocables, les novetats normatives, etc., però hui versa sobre la intolerància que, de quan en quan, es produïx en l'ús del valencià. Últimament han eixit notícies de topades per l'ús d'esta llengua, provocades per empleats públics. Són pocs casos i es donen de manera aïllada, però tots sobrants i no es deuen produir ni aïlladament ni de cap manera. Respecte a això, s'ha avançat moltíssim des de l'establiment o restabliment de la democràcia, que va comportar l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament, i amb eixes lleis, l'oficialitat (perduda des de 1707) del valencià en l'admistració, en l'educació i en els mitjans de comunicació. La inveterada intolerància recolzada en les antigues lleis, i exercida pels intolerants de tota classe, va anar donant pas a la tolerància i al respecte i reconeiximent legals del dret dels valencians a emprar la nostra llengua. L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana és taxatiu, i més encara en la reforma de 2006: «Article sext 1. 'La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià'».
Algú invoca, de bona fe, tolerància envers la nostra llengua, però no es tracta d'això, sinó de respecte i del reconeiximent del dret dels valencianoparlants a usar el valencià en totes les situacions; i del dret real a conéixer i expressar-se en la llengua pròpia dels valencians de totes aquelles persones, valencianes o nouvingudes, interessades en el seu aprenentatge i conreu. Ja tenim eixe reconeiximent legalment i teòricament, però en alguns llocs no s'hi dona del tot. I no és igual tolerar que reconéixer. I el valencià necessita i té dret al substantiu «reconeiximent» i no a la tolerància i prou. I el reconeiximent s'aconseguix amb el respecte. També s'ha aconseguit molt des que és oficial, però fan falta més accions, no sols dels organismes valencians, que ja se'n fan, sinó de les institucions de l'estat, respecte al valencià i respecte a «les altres llengües espanyoles», que diu la Constitució. I fa falta que cada vegada que algú intenta violar o anul·lar eixe dret, fem la pertinent queixa en l'Oficina de Drets Lingüístics i la corresponent publicitat. I fa molt bé la Plataforma per la Llengua de denunciar i publicitar les actituds i les accions contra l'ús normalitzat de valencià. Però també fan falta canvis en la consideració constitucional de «les altres llengües espanyoles» i, conseqüentment, en el nostre Estatut d'Autonomia. Cal que la Constitució Espanyola, en una desitjable reforma, en sentit federal, preceptue que les altres llengües espanyoles, pròpies i oficials, reconegudes en els seus estatuts d'autonomia, siguen també oficials en tot el territori espanyol, a efectes administratius i en el grau que es determine reglamentàriament. Això, com a mínim. I, conseqüentment, caldria que el nostre Estatut d'Autonomia, en consonància amb eixe supòsit, establira el deure dels/de les residents en la Comunitat Valenciana de conéixer el valencià en el grau que convinga i es determine. El dret i el deure hi deuen anar units.
