Està inventat i es diu fer un «sinpa»: anar-se'n d'un establiment sense pagar; allò que al nostre àmbit lingüístic podríem anomenar fer un «jahascobrat» o «ixpitant», com el Petit Nicolàs que abandonà un restaurant madrileny sense abonar el compte del sopar. Estrella Michelin més estrella Michelin menys, és el que fa l'il·lustre club de matxutxos que coneixem com a Conferència Episcopal; un «sinpa» continuat i «ad eternum" com un tatuatge: no paga IVA, ni IBI, ni IRPF, ni impost de societats. Vaja, que ser soci, militant o feligrès —tant se val— de la multinacional catòlica a les Espanyes és l'hòstia (amb perdó pel polisèmic vocable), ja que som els agnòstics, ateus i gent d'altres religions els que paguem via impostos les seues creences o supersticions.
Joan Ribó té més raó que un sant —sant laic, s'entén— quan denuncia competència deslleial dels hospitals i universitats de l'Església perquè no paguen impostos, mentre els hospitals i universitats privades sí que en paguen. Si dits negocis eclesiàstics són empreses comercials —i és obvi que ho són—, estan obligats a pagar. No ho dic jo. Ho deia Jesucrist fa 2000 anys: «Doneu al Cèsar el que és del César"« I ara ho diu també la Justícia europea en exigir que Espanya aplique l'IVA a l'Església, i en considerar les exempcions fiscals ajudes estatals que atempten contra la competència. Un frau de dimensions catedralícies que confirma que la patronal de la sotana predica, però no practica.
Si som un Estat aconfessional —cosa que cada dia notem menys— el govern s'hauria de redimir de la «submissió a l'Església» que exigia el P. Astete en el segle XVI. Tal cosa podia entendre's in illo tempore, que és com se'n diu en el llenguatge tècnic dels Evangelis. Però la submissió continua, permetent la falta de transparència fiscal de l'Església segons la doctrina del cardenal Richelieu que recomanava opacitat en les finances a Lluís XIII. Opacitat consentida pels governs de dreta, però també d'esquerra. De vergonya, aliena, és clar.
