En el llenguatge popular d'algunes comarques valencianes sol dir-se que hi ha tres classes d'hòmens: hòmens, homenets i cagamandurrios (adjectiu despectiu que atribuïm a l'home de poca paraula). Apel·latiu que s'ha guanyat el ministre de Foment José Luis Ábalos per haver-nos mentit sobre la gratuïtat de l'AP-7. Vaja, que sents que l'any que ve continuarem pagant per circular-hi i t'entren ganes d'irrompre com Àtila en el ministeri i no deixar-hi canya dreta. Anys i panys demanant sense èxit el rescat de l'autopista i, quan acaba la concessió després de no sé quantes pròrrogues, la gratuïtat es revela com el Godot que no arriba mai en la immortal obra de Becket. Tu què trobes?
Tot i que deteste fer de Cassandra, la princesa que va predir la destrucció de Troia, en 2018 ja vaig advertir que mai no s'ha vist a Europa que «una autopista torne a l'Estat lliure de pagament en acabar la concessió», qüestionant que es «llançaren les campanes al vol per tindre ministres valencians». Mesos després tornaria a tirar aigua al vi de l'optimisme refutant la Fundació Conexus que demanava «ministres valencians com si hagueren trobat el sant Grial de poder influir en l'Estat». Em donaria la raó el propi ministre de Foment quan, a propòsit de la gratuïtat de l'AP-7, destacà el seu deure «amb tota Espanya» front a la condició de valencià que Joan Baldoví li recordava. I és que des d'Abril Martorell aquest suposat mirar per la terreta ha deixat de ser un Kinder: ja no amaga cap sorpresa.
Pagar per circular per l'AP-7 és discriminar entre ciutadans que es desplacen per autopistes gratuïtes i aquells que ho fan per autopista de peatge. Pagar, tot i que siga «simbòlicament», és pagar. Mentre la resta d'espanyols no pague, peatges ni aixina ni allina. Ábalos prometia vendre oli i ara veiem que despatxa vinagre. Peatge simbòlic, diu. Quanta celèmia per tal que no ens adonem que el govern de l'Estat vol fer de l'AP-7 el mateix que la Banda dels Peruans: lloc adient per assaltar el contribuent.
