Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tanta escama ens cabreja

La paraula «escama», en el sentit de 'rebombori', 'cridadissa', 'xilladissa', 'soroll humà causat per veus fortes', és genuïna, molt pròpia de la parla valenciana, «No mogau tanta escama que despertareu el iaio de la sesta», «Sempre que venen Toni i Paco armen escama, a crits, a renegons», «En el Congrés, últimament s'arma alguna escama». És un vocable que, en el significat mencionat, no ha gaudit (ni gaudix) de l'aprovació de l'integrisme lingüístic, però l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià, fent-se ressò del seu caràcter genuí i d'ús corrent en la nostra parla. Anteriorment, amb eixa accepció, la paraula «escama» ja l'havien arreplegada el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el SALT, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV. En el mateix sentit, eixe vocable ha sigut emprat per Josep Bernat i Baldoví (citat per Abelard Saragossà en El valencià de Bernat i Baldoví), Eduard Escalante, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Josep Giner, Vicent J. Escartí, Toni Cucarella i altres destacats autors. «Escama» també té el significat de «escàndol», com a 'acció censurable que atrau l'atenció pública', «No digam res d'açò que hem vist, perquè s'armaria una escama». «Escama», en un sentit més general, té el significat de «escata», 'placa menuda, dura i de forma oval, que recobrix el cos de certs animals, especialment dels peixos o dels rèptils' i altres accepcions d'elements semblants a les escates. De la família de l'»escama» és el verb «escamar», que també té diversos significats, com 'traure l'escata d'un peix', i altres accepcions relacionades. Però «escamar» és també 'bonegar, marmolar asprament', «Ma mare sempre m'escama quan arribe tard a l'hora de dinar». Igualment és 'fer escama', «No escameu tant, amb tant de crit, que molesteu el veïnat». També té el significat de 'tindre recel o desconfiança', «Tanta amabilitat en Viki m'escama, alguna conveniència buscarà», «M'escama les hores que passes fora de casa». I, canviant de verb i de substantiu, tenim, entre tantíssims altres ignorats pel «purisme» lingüístic, però acceptats normativament per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, «cabrejar-se» i «cabreig». Com sabem i diem (també a Catalunya tota i a Balears) «cabrejar»/ «cabrejar-se» és 'fer enfadar molt a algú', 'enfadar-se molt', «No el cabreges, que té molt mal geni», «Tanta escama em cabreja» I agarrar un «cabreig» és l''efecte de cabrejar-se'. Però «cabrejar» és també 'formar, el mar, onades menudes blanques de bromera', «L'aigua cabreja degut al vent». El Diccionari normatiu valencià registra els dos sentits de «cabrejar», però en el de l'Institut d'Estudis Catalans només es cabreja la mar. I això que diuen que és el diccionari de tota la llengua. Els catalans i les catalanes, com nosaltres, òbviament, també es cabregen, però «normativament i formalment», no poden cabrejar-se. Però, tant el Gran diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, com el Gran diccionari 62 i l'ésAdir diuen: «Predica Tomàs que amb això et quedaràs» i registren els dos significats de «cabrejar». Nosaltres podem cabrejar-nos sense cap temor, almenys, lingüístic. I també deixem cabrejar la mar, que també té dret.

Compartir el artículo

stats