Encara recorde que durant la meua estança a Madrid fa anys -on vaig completar la meua formació universitària-, els companys d'estudi del màster de periodisme que hi realitzava -entre els quals hi havia l'actual Reina Letízia Ortiz, a més d'altres presentadores televisives- s'estranyaven i em miraven amb cara incrèdula quan els deia que el valencià era la meua parla habitual en la meua infantesa, de relació directa amb els amics i amb la família. I, a més, els hi comentava que el castellà, pràcticament, era escàs o absent al meu cercle més íntim. No podien pair que una persona de províncies -mot amb el qual ens qualificaven als qui no érem de la capital- fera servir un altra parla que no fóra el castellà. La cara de pomes agres quan sentien escoltar algú del màster en un idioma de províncies es feia palès en els seus comentaris. Estaven acostumats a escoltar el castellà com a únic idioma universal i els costava assumir que també n'hi havia d'altres en la resta de contrades de l'Estat. Fins i tot, algú nascut al centre peninsular s'enfurismava quan rememorava l'anècdota del que li havia costat trobar en estiu platges al País Valencià perquè als cartells de la carretera no apareixia la paraula playa sinó que sols estava escrit en valencià com a platja, en versió original.
Aquestes anècdotes i escenes del que ocorria fa anys a la capital madrilenya es podrien continuar trobant avui dia. La diversitat cultural i, per tant, idiomàtica era un dels aspectes que més els costava d'assumir. No hi tenien endinsat que la pluralitat de les llengües de comunicació era un dels aspectes que lluny de provocar enfrontament era un símptoma de riquesa cultural i una manera d'enfortir els lligams. Se'n parlava molt que Madrid era una ciutat molt cosmopolita, amb gent arribada d'una munió indesxifrable d'altres províncies i ciutats d'Espanya però a l'hora de la veritat no s'hi veia enlloc. Hi eres benvingut sempre que t'hi integrares amb tot allò que ja hi havia establert a la ciutat. No t'hi podies bellugar gens ni miqueta d'allò que estava assumit en la vida quotidiana. Una sèrie de signes t'hi advertien que no podies transgredir determinades línies roges, que et marcaven, amb claredat, allò bo d'allò dolent. S'hi trobava a faltar una major vertebració sobre allò que suposa viure en un conjunt de Comunitats on cada gent hi té els seus costums, els seus orígens i, fins i tot, la seua llengua pròpia per expressar-s'hi. Inclús, recorde l'esbroncada que em van fotre en una ràdio privada on treballava per pronunciar correctament en directe el cognom del ministre Borrell, amb una doble ela final, en comptes d'una sola com fan a Madrid. En canvi, el nom de l'actor i polític americà Schwarzenegger el pronunciaven d'allò més bé. Sense cap errada.
És per això que, més enllà del que ocorre a Madrid, fa tristesa i pena vore que ací a València hi ha encara polítics determinats -de dretes, especialment- que en comptes de foragitar qualsevol regalim de provocació o enfrontament en temes de llengua atien, nogensmenys, tots els fantasmes que semblaven oblidats perquè busquen en exclusiva un rèdit electoral atès que encara no han paït la derrota a les urnes per tots els casos de corrupció que els va deixar enfangats enmig d'una societat assotada que durant anys romania anestesiada pel polítics. Encara estem lluny, malauradament, d'arribar a un estadi de placidesa social al voltant de la parla que fem servir d'ençà que naixem. Hi calen encara moltes i moltes lliçons a escola sobre la diversitat i la pluralitat d'un Estat que fa només 44 anys que va acomiadar el dictador que es va encarregar, fusell en mà, de la uniformitat social i cultural.
