A pocs metres de distància de l'antic fòrum ibero-romà, un fòrum que tenia basílica, cúria, temple i tavernes, al costat de la necròpolis jueva de l'Edat Mitjana, prop del barri on es van refugiar aquells que fugiren del progrom de València del 1391, sota la cova del Gat on jugàvem els infants dels anys seixanta del segle passat, la Companyia Miguel Narros, amb la direcció de José Carlos Plaza, va interpretar el cap de setmana passat al Teatre Romà de Sagunt l'obra Divinas Palabras, de Ramón María del Valle-Inclán. L'espectre del gran dramaturg gallec va sobrevolar al llarg de dues magnífiques hores les grades històriques d'un monument del segle I empastifat de mite i llegenda.

Les paraules dels personatges de la «tragicomedia de aldea» escrita l'any 1919 retombaven sobre les grades atapeïdes d'un públic entusiasta que contemplava atònit les misèries de l'espècie humana: la mesquinesa, la hipocresia i l'alliberament dels instints, l'interés espuri dels diners, la mentida i la corrupció del poder...un retaule groller escrit fa cent anys davant del qual no ha passat el temps. Què està passant, sinó, davant l'espectacle real dels migrants salvats de les aigües que ningú no vol acollir pels mesquins entramats polítics i jurídics dels països de la Unió Europea? És més fàcil inquirir la mirada en el dèbil, en el pobre, que en la corrupció dels rics i poderosos.

De sobte, la distorsió d'una Espanya rural, cretina i mesquina, es va mostrar en un escenari on els déus clàssics jugaven amb el tràgic destí dels homes convertits en herois. Les tragèdies d'Esquil, Sófocles i Eurípides, ens han mostrat la fatídica pèrdua de la condició d'herois sobre la terra. Ara la condició humana dels personatges de Valle-Inclán ens trasllada a l'esperpent de saber-nos àvars, mesquins, depredadors de l'espècie humana. Entre la rialla sarcàstica i cruel, la lletra grossa de l'autor de Villanueva de Arosa ens fa recordar les pintures de Velázquez, de Goya, del mateix Picasso, o el cinema de Luis Buñuel. Què és, sinó, un esperpent el moment actual de la política espanyola?

Perduda la condició d'herois, els representants dels principals partits polítics naufraguen entre les aigües tèrboles del més ranci sectarisme: el «carretón» del poder únicament genera enfrontaments, rezels i cobdícia. I no sé si fins i tot seríem capaços d'establir paral·lelismes entre els personatges de Divinas palabras i alguns d'aquells que omplin els espais de l'atenció mediàtica. Al capdavall, què ens pot causar més que una rialla sarcàstica i cruel el fet que una repetició electoral es convertisca en un esperpent que perjudique a milers i milers de persones afectades pels endarreriments de les ajudes de la Dependència? Són persones que necessiten estes ajudes per a poder sobreviure: bondat, generositat i altura moral envers les famílies que les necessiten per a tirar endavant. O que la situació de bloqueig dels pressupostos generals i la manca d'estabilitat i gestió dels temes prioritaris de l'agenda política perjudique a totes les administracions de l'estat i, per tant, a tota la ciutadania?... I mentre els uns i els altres s'enfronten, es barallen i discuteixen per traure profit del poder, el jove discapacitat del «carretón» roman abandonat...

Va ser el cap de setmana passat. Al Teatre Romà de Sagunt, dins del Festival Sagunt a Escena, dirigit per Juan Vicente Martínez Luciano, l'espectre de Ramón María del Valle-Inclán, a través de les seues iròniques Divinas palabras ens recordava l'esperpent de la condició humana: la mesquinesa, l'egoisme, la pobresa moral dels humans. I alhora que assimilàvem la pèrdua de la condició d'herois, estimbats pels déus clàssics al major dels abismes, el jove discapacitat del «carretón», el «idiota», moria abandonat per tothom.