El meu amic Vicent Olmos no para de preguntar-me si m'he llegit el llibre Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014) (Edicions el Bullent) de Ferran Archilés. Li dic que no es preocupe, que me'l llegiré a poc a poc, però sense deixar de paladejar cadascuna de les seues notes que, com diu Gustau Muñoz, són «Un devessall de fragments breus, incloent aforismes, d'esbossos analítics, de referències històriques, de notes personals, que al llarg de 500 pàgines retraten el món interior d'aquest historiador i pensador valencià. Difícil fer-ne la caracterització, per l'enorme dispersió temàtica...».
I, llegint-lo i rellegint-lo, em trobe amb reflexions que trobe d'una intuïció punyent que compartisc, però que, potser, algú podria agafar el rave per les fulles i interpretar-les com a políticament incorrectes. Com ara: «Nietzsche deia que saber moltes llengües omple la memòria de mots en comptes de fets i d'idees (una memòria de capacitat individual tan limitada a més). Nietzsche creia que aquest costum era catastròfic i empobridor.» El filòsof alemany, com diu Archilés, estava al costat dels grecs antics i dels francesos, els dos grans pobles «estilistes» amb la llengua i que s'havien negat a saber-ne cap altra. «Saber moltes llengües seria propi de comerciants anglesos. O dels cambrers, com deia Josep Pla, però no dels pensadors o dels escriptors com cal.» Nietzsche, però, conclou que saber llengües acabarà essent un mal necessari i que, en un futur, hi haurà una llengua en un principi comercial, però, després també, del comerç intel·lectual. Evidentment aquest paper l'ha fet —i el fa— l'anglés, però cal tenir en compte que els avenços que s'han fet en la traducció amb les maquinetes són impressionants. Gairebé la traducció la tens al mateix temps que la necessites i, amb el temps, serà molt difícil de millorar-la amb els nostres coneixements. La pregunta és òbvia: per a què l'esforç d'aprendre altres llengües si no podrem superar el coneixement de les maquinetes?
La dispersió temàtica del llibre ens porta a assaborir a glops petits les referències a autors que també, molts, formen part dels nostres propis referents com ara: Sartre, Valéry, Pasolini, Adorno, Montaigne, Pascal, Pavese, Queneau, Eliot, Pla, Gaziel, Fuster... Sense voler —com em toca el tendre— em commouen les referències als historiadors: «La participació dels historiadors en allò que s'anomena món cultural és tan escassa i intranscendent a casa nostra que arriba a resultar sorprenent, sospitosa i tot.» O les referències als amics: «Es pot dir ja que Xavier Serra s'ha inventat un tipus de llibre: retrats d'homenots valencians...» Biografies parcials (Afers) «és ara ja un projecte ben meditat, madur.»
