El meu marxista favorit és Groucho. Però no cal ser marxista -groucho-marxista, més bé- per veure semblances entre la cacera de bruixes del PP, Cs i Vox contra el professorat del nostre àmbit lingüístic i la investigació a Groucho per presumpta col·laboració amb el partit comunista. Incident que inspiraria la frase del genial humorista: «la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Frase que cobra actualitat amb Pablo Casado, fabulant sobre un qüestionari (que ja emprava el PP quan governava!) relatiu al context sociolingüístic del centre, deduint-ne voluntat de «vigilar» la llengua que parla l’alumnat.

En Espanya hi ha llista d’espera per als problemes; però el «trifachito» emula (mai dels mais un verb tan adient) Groucho i, més que buscar solució a cada problema, busca un problema per a cada solució: que la llengua pròpia s’accepta amb normalitat?, diu que discrimina el castellà i crea un problema on no n’hi ha. Després diagnostica la fal·làcia de la igualtat d’ús amb el castellà i dedueix que no cal discriminació positiva perquè no hi ha desigualtat que esmenar.

El trident de la dreta ha entrat en una mena de subhasta de fake news, a veure qui la diu més grossa. A falta d’idees que il·lusionen la ciutadania, el manual de Goebbels per desacreditar l’adversari. Menteix, menteix; quan més gran siga la mentida, més gent se la creurà. És el principi d’exageració i desfiguració de la realitat. Inventar-se un llop ben gran -el pancatalanisme- per crear un clima social de temor i poder presentar-se com a salvadors («Ximo Puig imita Quim Torra», diu el del màster no presencial). La tècnica és coneguda: d’una gota se’n fa un riu o s’inventa una mar. Centenars de mestres «espien» la llengua vehicular de l’alumnat al pati i menjador. Centenars? Més, molts més! Cent i la mare! Més encara! Qui la dirà més carregada de bombo? Tu? Adjudicat! Hipèrbole i desmesura. Comença un nou curs i torna el vell discurs.