Setembre es arribat, alguns ja no recorden ni tan sols les curtes vacances, altres aquesta setmana estan tot just arribant d’un somniat creuer pel Carib, i altres, els que ni tan sols arriben a milennials i els que integren l’exercit dels aturats, com un extraordinari, i no tots, han pogut gaudir d’uns dies de descans al poble dels pares en la vella caseta dels iaios. Els nens aviat tornaran a l’escola, encara recorde aquella alegria dels Setembres de la meua infantesa, tornar a veure els amics que durant tres mesos no havies trobat, estrenar llibres, aula i nous professors. Els nens de la meva generació, durant la separació estival, ens escriviem cartes entre els amics, avui la immediatesa del WatsApp ha substituit aquells fulls blancs que ompliem amb una acurada caligrafia no malmesa encara per la presa d’apunts a la Universitat.

Però hi ha un especimen que sembla estar de vacances des del 28-A, els polítics que vam triar per ser els nostres representants al Parlament del Regne d’Espanya. Abans de les vacances no havien fet bé la seua feina i la principal asignatura que tenien que aprobar: investir President del Govens els va quedar pendent pel Setembre.

Fa quatre mesos que els electors, alguns empesos per les amenaces socialistes de que la dreta extrema junt amb l’extrema dreta podria assaltar el Palau d’Hivern de la madrilenya Carrera de Sant Jeroni, van expresar en les urnes el desig de tindre un govern escorat a l’esquerra. Pero el desig dels votants no era el mateix que el que tenien els poders fàctics, als amos dels diners, aquells que des de l’economia manen en la política, escoltar una senzilla menció a l’esquerra els produeix una persistent urticaria. Ells, per la seva tranquilitat, no volen sentir parlar d’un Govern d’esquerres, i en coneixer el resultat electoral des de la CEOE avisaven a Pedro Sánchez que no volien a Podemos en el Govern.

I, com que qui paga mana, quatre mesos després encara estem amb un Govern provisional i en funcions que té al país en stand by, paralitzat. Inventant-se informes de la Abogacia de l’Estat per no pagar a les CC.AA. els diners que els pertoquen, gestionant de molt mala manera el tema del salvament marítim de persones en risc d’ofegament. I amb un Pedro Sánchez, que ja s’ha tret la careta, implorant l’almoina de l’abstenció a la dreta extrema per així poder governar, en minoria, sense necessitar els vots de Unidas Podemos ni dels nacionalistes. Ha oblidat gràcies a qui va arribar a afonar-se en els sofàs de Moncloa, els ha abandonat el mateix que s’abandona un parell de sabates trencades i, sota l’égida d’Ivan Redondo, el seu gurù de capçalera, que abans ho fou del xenòfob Garcia Albiol, està dirigint Espanya vers una nova cursa electoral.

La tardor serà calenta. Unes eleccions que poden suposar l’arribada de l’extrema dreta al Govern, com ha arribat a Madrid, Murcia i Andalucia, amb el resultat d’una enorme marxa enrera en drets i llibertats. El PSOE ha dit a Pablo Iglesias que el tren ja ha passat, però els socialistes no poden ignorar que ells encara no tenen el bitllet, han tancat la guixeta on comprar-lo i, de moment, estan asseguts en un banc de la sala d’espera de l’estació. Una tardor calenta on per acabar d’escalfar-la a primers d’octubre arribarà la sentencia del TS en la que, segurament, la Justícia espanyola, gran oxímoron, dictarà condemnes molt aproximades a les peticions de la fiscalia que, no oblidem, es un cos depenent del Govern.