Llig en aquest mateix mitjà que als sis primers mesos de l'any es van atendre, per part de la Generalitat, més de mil dos-cents nous casos d'agressions físiques i/o psicològiques a dones. La xifra és esgarrifosa i espanta a poc que et pares a pensar-ho.
Són moltes agressions noves que han entrat al circuit d'atenció especialitzada en aquest tema perquè ningú puga qüestionar que el masclisme i totes les seues formes de sexisme continuen actuant violentament cap a les dones i les criatures. Les violències masclistes en totes les seues formes continuen actuant, malgrat els esforços d'institucions i particulars.
Ja des de fa anys algunes organitzacions i molta gent particular demandem campanyes cabals i sostingudes per a previndre les violències masclistes. Campanyes no sols de sensibilització, sinó també a les escoles des d'edats ben primerenques. Anar incloent als currículums dels centres com a objectiu la prevenció de les violències masclistes de forma específica i no dins del paràgraf de «violències». Campanyes com les de seguretat viària que la DGT porta fent fa anys i que han reduït sensiblement al nombre de víctimes a la carretera són les que es demanden per a la prevenció de les violències masclistes. Campanyes sostingudes en el temps i que entren a les aules per formar a les nostres criatures en el respecte i el no sexisme. Però sembla que ni això ni una correcta, tot i que fora mínima, educació afectiu sexual, siga important. I mentre observem com augmenten les denúncies per agressions físiques, psicològiques i sexuals.
Devem fer-nos conscients de la nostra quota de responsabilitat en què aquestes coses continuen passant i actuar de la manera en què cadascú ho crega o puga. No podem perdre de vista que les violències masclistes poden acabar amb vides de dones i criatures.
Cada vegada que escolte que alguna persona nega l'especificitat d'aquests tipus de violències exercides contra les dones per ser dones, em bull la sang perquè la negació forma part de la naturalització del problema greu, que vol dir que ens agredisquen i fins i tot assassinen.
Aquesta permissivitat i fins i tot justificació de les agressions forma part del mateix problema. Confondre violència familiar amb violència masclista no és casual perquè té una clara intencionalitat de mantindre els privilegis patriarcals. I és això el que hem de combatre si volem una societat més justa i equitativa.
No podem permetre'ns com a societat els assassinats de tantes dones i criatures. És un cost massa alt per no fer bé les coses. No negaré que s'ha avançat molt en aquest tema i que als últims quinze anys s'ha fet molta feina de sensibilització i s'han invertit recursos per a frenar aquestes violències assassines. Però encara que només siga la vida d'una criatura o d'una dona la que estiga en perill, o patisquen alguna agressió, quedarà molta feina per fer. I aquesta feina és de tots i de totes. No ho perdem de vista. No ho oblidem.
