He visitat fa poc l'exposició de l'artista i catedràtic d'estètica de la UJI, Wences Rambla, al Museu de Belles Arts de Castelló, i que porta per títol «50 anys d'abstracció», tot indicant-nos el caràcter antològic d'una mostra que pretén fer-nos una ullada sobre la producció pictòrica d'aquest autor autodidacta que, segons es deixa veure al catàleg que acompanya el treball -tant en un escrit seu com en el ben interessant de la professora Rosalia Torrent Esclapés- va ser un enamorat del dibuix des de la seua infantesa, fins al punt que podia escoltar les lliçons dels seus mestres, a l'escola, i dibuixar, tot a un temps. De fet, segurament, el dibuix era una forma d'evasió del món real o, en qualsevol cas, la construcció d'un món particular que a aquell infant podia interessar-li.
Ara, però, la contemplació dels seus treballs exposats -dels anys 80 fins als nostres dies-, fan la impressió d'una recerca permanent de la desconstrucció d'un univers, d'uns paisatges més o menys recognoscibles que han poblat la ment de l'autor amb una insistència segurament més obsessiva del que podríem suposar. Una insistència que ens acosta a la voluntat del filòsof que pensa -i repensa- el seu discurs, un discurs abstracte que no es genera d'un moviment gestual fruit del sentiment extremat, sinó que es configura sobre el llenç com l'expressió d'un artista meditat i mesurat, on tot està controlat -com en tots els artistes abstractes geomètrics- i on la pulcritud no és tan sols una expressió d'un procés pausat, sinó de la necessitat d'equilibri. Com en una topografia, Wences Rambla recrea amb el color i les línies de nivell el seu paisatge desitjat, aquell territori a mitjan camí entre la realitat i la geometrització, al qual s'aplica el pintor. L'artista i la naturalesa és la raó filosòfica de la seua persistència en aquests 50 anys d'abstracció...
De l'equilibri de Mondrian, amb els seus camps quadrangulars del color i els seus camins obscurs, fins al cinetisme de Sempere -sovint massa oblidat-, i tot passant per determinades estètiques del pop abstracte -si això existeix-, trobem en Wences el desig de la dificultat d'unes creacions on l'abstracció geomètrica diversifica les possibilitats plàstiques infinites d'aqueixa abstracció volguda i recercada, creada i remotament paisatgística i que, per això, no vol lliurar-se mai de la concepció del llenç com a territori íntim. Una proposta ben suggeridora, la d'aquest artista de Castelló que ha exposat en mig món.
