En juliol he visitat, poble a poble, la comarca aragonesa que vertebra el riu Matarranya -i he nadat en cada bassa, toll, rebals o assut disponible- i m'he trobat com a casa, allà dius bon dia en valencià i la gent del país contesta bon dia en lapao, ¡i ens entenem!. ¿Tinc jo el do de llengües de sant Vicent Ferrer? Que va! La cosa és molt més prosaica. En realitat la gent de la comarca del Matarranya parla cada dia el que els estudiosos de la llengua diuen «valencià de transició», ¡milacre resolt! Però, com que les dretes espanyoles, en l'Aragó, s'inventaren la «lengua aragonesa propia del área oriental, LAPAO» eixe és, oficialment ara, el nom de la llengua que parlen en tota la franja oriental aragonesa -mentre no la puguen fer desaparéixer s'entretenen creant conflictes, com en este cas inventant-se un circumloqui per a no dir el glotònim correcte.

Rodant per la contrada he trobat l'empremta dels poblats prehistòrics, els castells i fortaleses d'una zona que fou frontera, bonics palaus i llotges, i pobles poblats i molt cuidats. S'han invertit diners en consolidar el seu patrimoni i la gent que hi habita. Això no es veu en les poblacions de l'interior valencià. El que ha robat i balafiat la dreta local i el pèssim finançament que hem patit ho ha impedit.

És per això que m'encén la sang que un personatge com Marcos de Quintos -de Ciudadanos, a qui podríem ubicar en la dreta sociòpata- llance missatges en les xarxes, fanfarró i bafaner, oferint lliçons d'economia al nostre Consell i lloant la baixada d'imposts del govern de Madrid. ¿Quin seria el balanç de govern de la dreta madrilenya sense el centralisme econòmic, sense la capitalitat que crea un remolí d'atracció empresarial i funcionarial, sense una legislació fiscal que fan de Madrid «un paraíso fiscal» amb un «dumping fiscal» insolidari -paraules de Susana Díaz fa dos anys-, sense absorbir recursos d'altres autonomies per economies d'escala? Una cova de lladres, i ja hauria pagat el seu mal govern, els seus robatoris i balafiaments i possiblement algú més net governaria allí evitant que Madrid siga un vèrtex centrípet insolidari i depredador de recursos humans i econòmics (unes males polítiques que van incrementant el despoblament de l'«España cerealista», i ara ja comença a incidir també en el nostre País. Feu-li una ullada a l'informe de l'Observatorio de las Ocupaciones Contratación y movilidad geográfica de los trabajadores de España 2019: «el saldo neto de Madrid, con casi 245 mil contratos, supera los saldos acumulados de las otras seis comunidades receptoras de contratación»).

I encara pot empitjorar si els governs autonòmics de les dretes, Andalusia, Castella i Lleó, Múrcia o Galícia, apliquen la recepta màgica madrilenya d'abaixar imposts. Si ho fan s'hauran d'incrementar les aportacions i restar ingressos tant del nostre País com d'altres autonomies mediterrànies que ja estan infrafinançades i esquilades. ¿Ho consentiríem? Sé la resposta, però vullc pensar que no seria la de sempre.