Plou poc però per a lo poc que plou plou prou... Perquè mai no plou al gust de tots, cert. Els déus climatològics, ja se sap, són capriciosos, quan no cruels; igual reparteixen bondats que maldats, sorts com dissorts, gràcies com desgràcies. Així, després de mesos de sequera, de desitjar la pluja, en alguns llocs l'han vista caure amb desmesura ferotge, provocant catàstrofes, inundacions dramàtiques, barrancades terribles.
Aquestes devastacions les hem vistes, unes de prop i unes altres de lluny: rieres resseques que tot d'una es transformen en torrents devastadors, tempestes marines que esborren platges d'arenes glorioses, carrers convertits en barrancs... Les acalorades calors de l'agost solen acabar així, en aquesta part de la mediterrània que cada dia se'ns va fent més eixuta, a pesar d'aquestes plujoses calamitats. Enguany, a més, les tan esperades plogudes han dut aparellades plagues d'insectes dels que xuplen la sang de la gent, com vampirs. Això, mentre en altres parts del món els noticiaris terroristes ens mostren les desgràcies provocades per les tempestes que arrassen, destrossen o fan desapareixer poblacions senceres. ¿Què li està passant al planeta, déus meus?
Com a contrapunt del que estic dient, l'estiu és també el temps dels més devastadors incendis infernals; incendis que provoquen monstuoses hecatombes ecològiques. Enguany els hem pogut veure a les pantalles domèstiques duent la devastació a les Canàries o a la selva amazònica; l'any passat, sense anar més lluny, qui açò escriu els va viure a tocar, que se sol dir, o davant mateix de casa seua, sense exagerar ni miqueta ni gens.
Pel que dic, i pel que calle, cada dia em sent més solidari, tot i la meua edat quasi quaternària, amb aquesta jovenalla que vindica un planeta vitalment saludable i naturalment habitable. Els joves són, perquè tenen tota la vida per davant, el crítics més lúcids davant aquesta amenaça temible. Perquè al pas devastador que van determinades polítiques -a trumpades- el futur no resulta optimista ni d'imaginar. I això dol, perquè el futur que dibuixen aquests polítics i les indústries que els avalen fa por, molta por, encara que se'ns presenten com a ridículs ninots de falla.
Per això, i per moltes altres raons, resulta descoratjador veure els polítics espanyols actuar irresponsablement, uns presentant-se com si les desgràcies no els afectaren (quan en són els hereus directes d'aquells que les provocaren), i els altres desesperant-nos amb el seu teatre de discutidors professionals o patètics repartidors de penoses misèries.
