Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

La consulta

L'agost és massa calorós a Leiden!», pensa mentre s'eixuga el front amb el mocador i espera, mirant per la finestra de l'habitació de l'hotel, l'arribada de Sigmund Freud. No es coneixen personalment, ha estat el seu amic i deixeble Bruno Walter qui li ha suggerit que recórrega a un professional capaç de lliurar-lo de l'intens episodi depressiu que pateix. Li resulta curiós que el famós neuròleg haja escollit per efectuar aquesta consulta d'emergència una ciutat holandesa el nom de la qual significa «sofriment» en alemany. Ell en sap prou, de sofriments. La mort oroneja al seu voltant des de la infància: dels seus tretze germans se'n va endur set, alguns quan només eren uns nadons i altres quan ja eren companys de vida i de jocs. Una experiència terrible que el va conduir a recloure el seus sentiments en els racons més recòndits de l'ànima i a expressar-los mitjançant la música.

La composició de peces commovedores en què barreja dramatisme, sensualitat, tendresa i desesperança l'ha salvat des d'aleshores. Un estratagema brillant i fructífer que ara, als quaranta-nou anys, devastat de nou emocionalment i amb una greu malaltia cardíaca acabada de diagnosticar, percep que ja no li serveix. No hi ha manera de llevar-se del cap la mirada alegre i innocent de Putzi. La imatge del seu coll ferit per una traqueotomia d'urgència el turmenta a tothora. No es veu amb cor de crear. Cada vegada que seu al piano, li ve als dits la melodia fúnebre dels Kindertotenlieder, les cançons pels infants morts, cinc poemes de Friedrich Rükert que va acabar de musicar fa sis anys, l'estiu del 1904. Cada vegada que polsa una tecla, li ressonen al cervell les advertències supersticioses d' Alma, la seua dona, que no entenia el seu interès per compondre uns lieder tan tristos. «Com pots cantar la mort dels xiquets? Les nostres filles Anna i Maria juguen i riuen al jardí!», li insistia alarmada.

Sap que la desaparició de Putzi els ha distanciat molt i l'horroritza que l'abandone. En el fons, entén que busque en Walter Gropius, un jove arquitecte de la seua edat, el que ell no pot donar-li. Se sent malalt i cansat, i les dues dècades que els separen, la neurastènia i els períodes d'impotència no hi ajuden gens. En pocs minuts, confessarà a Freud els seus temors i les seues angoixes. Li mostrarà el dolor inabastable de la pèrdua, el buit abismal de l'absència. Gustav Mahler necessita alleujar-se, en un parell de setmanes iniciarà una frenètica gira de concerts per EEUU i s'enfrontarà a l'estrena de la Simfonia no. 8, la que ha dedicat a Alma per tractar de recuperar-la, la que va començar a escriure el 1907, quan la maleïda diftèria va ofegar la seua Maria, la dolça i riallera Putzi.

Compartir el artículo

stats