Veig les notícies de riuades que deixen atrapada l'ànima de les persones juntament amb els objectes de la vida quotidiana que, plens de fang o submergits en l'aigua térbola ens recorden com som de fràgils.
Alce la vista al cel i mire amb ànsia els núvols. Enguany, a Algemesí, no ens ha tocat de prop... per ara. No puc evitar recordar com em sentia fa 37 anys, oscil·lant entre l'estupefacció, la impotència, la ràbia i la tristesa. Visc en una terra de riuades, el Magre i el Xúquer se n'han eixit de mare periòdicament. El fang que encara quedava en els carrers després de la riuada del 57, aquella que canvià València, deixà les vores roges del vestit de nóvia de ma mare.
Però fa 37 anys, el 1982, no va ser una riuada com les altres, un fet mai no vist va destrossar una comarca: rebentà la presa de Tous. La mala gestió d'unes pluges amb una intensitat desconeguda i la supèrbia de pensar que les persones podem controlar qualsevol cosa va ocasionar pobles desfets com Gavarda, Beneixida, Sumacàrcer i Antella, inundacions en la resta de la comarca i més de trenta morts.
Aquella aigua terriblement freda, amb una velocitat capaç d'endur-se vehicles i rebentar les portes de les cases, s'endugué també els nostres records en forma de fotografies que es perderen per a sempre i les il·lusions dels meus pares que aquells dies, el 24, havien d'haver celebrat les seues noces de plata.
El 20 d'octubre i els dies posteriors vaig veure moltes coses: el forn dels meus pares sepultat entre el fang, la desesperació per saber si tots estàvem bé i pocs plors, hi havia massa faena per a perdre el temps plorant; però també vaig veure la solidaritat i la generositat de la família, dels amics, del veïnat, de gent que no ens coneixia de res i que vingué a ajudar a netejar cases i carrers, que donà menjar i roba. Aquells dies també vaig escoltar la paraula 'tarquim' «llot que depositen en el fons les aigües estancades o les que inunden un terreny» i aquell hivern i els anys posteriors la vaig oldre: l'olor agra i dolça alhora del fang en descomposició, l'olor de la riuada, de la pantanada.
Aquella catàstrofe em va ensenyar una lliçó que no oblidaré mai: no som el centre de la creació i urbanitzar rieres i barrancs, no respectar la línia de costa, planejar carreteres, túnels i ponts sense pensar que l'aigua busca sempre l'eixida demostra tanta arrogància com inconsciència. L'asfalt no és permeable; la nostra ment, sí. O canviem o fugirem del fang i caurem en el tarquim.
