L'agonia és massa llarga!», pensa i, tot seguit, amb el fil de veu que li queda, demana a sa mare que òbriga la caixa d'ivori de l'escriptori, agafe el sobre que hi ha dins i li pose a la mà el que hi conté. Lady Milbanke reconeix la missiva de seguida i remuga les mateixes paraules que li repeteix des que era una xiqueta mentre diposita al palmell un floc de cabells negres lligats amb una cinta de seda. Els cabells onejats de l'excèntric, mordaç, cruel i superb lord Byron. Així li l'ha descrit ella si més no. Tanmateix, sempre ha lamentat no haver-lo conegut. Ara, consumida pel dolor i la febra, necessita reconstruir el passat abans que el futur s'esvaïsca. Mira amb tendresa la dona tossuda i severa que la cuida nit i dia asseguda a la vora del llit, i detecta en el seu esguard l'horror contingut de la pèrdua imminent. Li costa imaginar-la com la jove i bella Anna Isabella Milbanke, la matemàtica que va captivar Byron. La princesa dels paral·lelograms l'anomenava el poeta, que va aconseguir seduir-la. L'encís no va durar gaire, però, a penes un poc més d'un any, el temps suficient perquè Ada nasquera. Eren massa diferents. Després, ella va abandonar la llar, va demanar el divorci i, més endavant, es va obsessionar per allunyar la filla de qualsevol inclinació poètica. No volia que heretara la bogeria paterna i es va entestar, des del primer moment, a reprimir les inquietuds artístiques que poguera tindre.
Els records fugaços que constaten qui és i d'on prové se li amunteguen al cervell: el descobriment de les cartes del pare en què preguntava de quin color eren els seus ulls i quin tipus d'educació rebia; el desconcert que va experimentar quan el seu tutor, l'eminent matemàtic Augustus Morgan, li va recriminar la seua actitud perillosa, ja que una jove no havia de fer tantes preguntes; les idees sobre la construcció d'un aparell volador que li omplien la ment les nits de l'estiu del 1827, amb dotze anys; les aus que caçava i disseccionava per tal d'investigar-ne l'anatomia, sobretot la de les ales; l'entusiasme amb què va col·laborar en l'ambiciós projecte de Charles Babbage, una prodigiosa calculadora automàtica; el convenient matrimoni amb el comte de Lovelace; la creació del primer algoritme que havia de processar una màquina; el somni de dedicar la seua vida al coneixement?
«El destí ha volgut que mora a la mateixa edat que mon pare. Als trenta-sis anys. Ha arribat l'hora que em faça unes ales amb plomes d'ocell per anar-me'n» murmura Ada Lovelace. Mira la mare i somriu alleujada; sap que, malgrat el rancor que sent envers l'escriptor, Anna Isabella s'encarregarà de complir el seu darrer desig: descansar al costat d'ell, a la cripta dels Byron, amb el floc de cabells a les mans.
