Verso a verso» volia matar Pablo Neruda a Richard Nixon. I si el Nobel que aquest dilluns fa 46 anys que faltà va escriure «Incitación al Nixonicidio» com una ràfega de versos contra el president estatunidenc, que sabotejava el govern de Salvador Allende per a provocar el seu enderrocament, bé està que jo dedique uns hendecasíl·labs a Pedro Sánchez desitjant esdevinga material fungible i no inventariable per fer-nos votar de nou i dir que parlem «més clar». Potser així de clar?: Vot a vot matem a l’insomne Sánchez / perquè ha traït les nostres il·lusions / d’exportar Botànic a les Espanyes. / Votem, i que els vots siguen injeccions / de Dormicum al Messi dels sapastres. / Que cada vot siga un kyrieleison, / cada kyrieleison un adéu Sánchez. / Ell dormirà tranquil com un liró; / i nosaltres!, sense el politicastre.
Atribuir la falta de govern a tota la classe política és una argúcia per a no parlar del vertader responsable. Alguns, més objectius, ho il·lustren refent Orwell: Tots són responsables, però uns ho són més que altres. Però l’equidistància com a marca de correcció política és hipòcrita perquè Sánchez era l’únic que podia sumar suports i l’únic que tenia la responsabilitat de formar govern. Ho deia ell mateix quan Mariano Rajoy va perdre la investidura: «La responsabilitat de que el senyor Rajoy perda la investidura és exclusiva del senyor Rajoy per ser incapaç d’articular una majoria». Si en 2016 això era així, en 2019 també ho és.
La irresponsabilitat adolescent del president en funcions ha malbaratat un govern de coalició PSOE-UP que era el resultat lògic del 26-A. Però la Banca i les elits empresarials no ho veien amb bons ulls; en canvi, aplaudien com a micos l’acord amb Ciudadanos. El buidat ideològic del PSOE (que és d’esquerres només en campanya, com demostra la vigència de la reforma laboral) i l’amor de Sánchez pel seu «estimado Albert» faran per satisfer-los en novembre. No serà fàcil impedir-ho sense matar políticament al gran dinamiter d’esperances.
