Setembre és el mes de Vicent Andrés Estellés. L’aire que respiren els pobles valencians s’empastifa de memòria, erotisme i vivències profanes i descarnades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat. L’esperit d’Estellés hi apareix en els versos que es reciten al llarg de moltes ciutats i pobles del País Valencià: València, Burjassot, Algemesí, Cocentaina, Torrent, Albalat dels Sorells, Estivella, Sagunt... És un espectre bròfec, profà, escatològic, vitalista, però també fràgil, sensible i tendre. Si alguna cosa d’especial té el poeta, fill de forner, de Burjassot, és aquella actitud, entre cínica i apassionada, sempre embolicada amb un visceral realisme, el realisme de les classes humils, amb el qual servia els seus poemaris per arribar a l’orgasme amb el pimentó torrat tallat en tires, amb oli cru, un poc de pa i un pessic de sal, com fan els pobres.
Quina connexió podem trobar entre el poeta de Burjassot i aquell poeta del segle XV, senyor de Beniarjó, que utilitzava una metàfora tan profana com la cassola en forn per a expressar un desassossec amorós? Ausiàs March i Estellés són dos poetes d’una profanitat exultant, vitalistes, apassionats i gens acadèmics. Qui sap si per això els trobem tan pròxims, tan nostres. És com si el seu batec literari ens colpejara el paladar cada vegada que seiem davant la taula: és un esclat de vivència pròpia, valenciana, universal i mediterrània pels quatre costats. Com diu Gerard Vergés, Estellés prové de la gran matriu llatina, senyors dels goig de viure, del goig i de la pena: Ovidi, Virgili, Càtul, Horaci...
Josep Pla deia que Estellés era un prosista extraordinari que escrivia en vers: xerraire frondosíssim, ploraner, victimari, prosaic. Al meu entendre, deia Pla, és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. El poeta José Manuel Caballero Bonald conta en les seues memòries una interessant anècdota, conseqüència d’un viatge a València, que té com a protagonista el nostre poeta: «Estellés era una persona afable, de apariencia cohibida, y sin duda uno de los hombres más inocentes que he conocido (...)». Bonald va viatjar amb Estellés a Figueira da Foz, a Portugal, a una trobada de poetes, i en el trajecte, cada vegada que se li preguntava pel seu estat de salut, «prorrumpía este en un llanto entrecortado y en extremo quejumbroso, argumentando que no creía poder llegar con vida a nuestro destino». Jaume Bru i Vidal, que compartia amistat amb Estellés al si del grup Torre, deia que era molt cordial, però com a bon valencià bròfec i exagerat. Molt recomanables els treballs dels seus estudiosos: Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador, Josep Ballester i tants altres...
El fill del forner de Burjassot és protagonista cada mes de setembre perquè l’any 2010 un escriptor valencià, l’insigne autor del best seller Crim de Germania, Josep Lozano, va decidir que seria una bona idea celebrar una vegada a l’any un sopar en homenatge al poeta, un sopar que serviria per a unir al voltant d’Estellés tot el món que parla una mateixa llengua i comparteix una mateixa cultura. La seua referència era el sopar que fan els escocesos en memòria de Robert Burns, un poeta del segle XVIII.
Com deia Hölderlin, allò que perdura ho funden els poetes. I la poesia d’Estellés perdura i perdurarà perquè va unida a la nostra memòria col·lectiva, indestriablement. Aquella incontinència vital, sense compliment ni teles, aquell realisme salvatge, exempt de retòrica o llegenda, ens connecta amb el realisme de la postguerra, el del nostres pares i les nostres mares, el dels nostres iaios i les nostres iaies, el de les nostres famílies, famílies humils dels anys setanta i vuitanta.
Qui no ha llegit Els amants o ha escoltat la magnífica versió recitada per l’Ovidi Montllor mentre passejava per la ciutat de València amb la primera nòvia o s’iniciava en el sexe en una habitació d’estudiants de la fi dels anys setanta? Estellés i Ovidi Montllor han d’anar units. Units perquè ningú com l’Ovidi per a recitar i cantar els seues poemes i crear un doble disc, Coral romput, l’obra que el poeta va dedicar a la seua filla morta als quatre mesos de nàixer. Comptat i debatut, cada vegada que mengem pimentó torrat, sempre recordarem el nostre estimat poeta.
