Als moments de conflicte o de desavinences que qualsevol classe, el més aconsellable, sempre, és el diàleg pausat i calmat per trobar solucions. Però comence a assolir que eixa saludable costum l'hem anat perdent i ens hem anat polaritzant en tots els aspectes quotidians. A l'espera de la sentència sobre l'anomenat "Procés català", em venen a la memòria les manifestacions que es van fer a Barcelona i a altres ciutats quan en 2010 es va dictar sentència sobre el recurs d'inconstitucionalitat que va interposar el PP al text d'Estatut d'Autonomia i que el poble català va recolzar el juny del 2006.

La sentència contra el text de l'Estatut va ser dictada en juny del 2010, quatre anys després del referèndum. I crec que ací va ser quan va començar el moment de la falta de diàleg que tant Rodríguez Zapatero, com Rajoy o Sánchez en van negar al poble català que va votar el seu text d'Estatut Autonomia propi que regulava la forma de relacionar-se amb tothom i els límits a les llibertats i a les obligacions del poble català.

Des d'aquell moment de ruptura emocional entre el mateix poble català sobre com havien de governar-se i com havien de ser les seues institucions fins hui han passat moltíssimes coses i la fractura entre ells continua creixent. El diàleg s'ha perdut perquè alguns partits han ficat molta llenya al foc.

I si bé els partits nacionalistes volgueren implantar per la via unilateral la República Catalana, els partits anomenats «constitucionalistes» van apostar pel no diàleg i per missatges incendiaris sot els paraigües de la Constitució, abandonant també i des del primer moment el camí del diàleg polític per trobar les solucions.I com que no soc equidistant, pense que hi ha partits que no sols han patrimonialitzat la Constitució com si fóra d'ells, també han fet un ús i una interpretació colonialista i fins i tot imperialista d'aquesta. I dic açò perquè la Constitució pot ser reformada quan hi haja les condicions per a fer-ho, d'acord, però entestar-se en què no es pot modificar per a buscar una solució, és senzillament, una fal·làcia.

Per a resoldre problemes sols cal tindre voluntat de fer-ho i ací mai s'ha tingut una clara vocació de solució. Els temps de "Una, grande y libre", afortunadament han passat i hauria de ser temps de diàleg per a buscar l'acord i no fer encara més grans les distàncies. Però tinc la sospita que cada part entestant-se a les seues tesis busquen guanyar vots per a instal·lar-se a les institucions i governar des d'elles com si fóra casa seua.

Com també sospite que la sentència contra l'anomenat «Procés» tornarà a fracturar qualsevol via de diàleg institucional entre els Governs de la Generalitat i el Govern Central. I el que és encara pitjor el trencament entre el propi poble català es farà encara més profunda.

No podem judicialitzar cada decisió que no compartim. I perquè cada poble té tot el dret natural i moral a marcar el seu propi destí.

Deixem les paraules violentes al calaix i busquem espais amables per al diàleg per poder trobar solucions al més aviat possible.